Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Xesca Ensenyat, pregonera

La pregonera de les Festes de la Patrona de Pollença de l’any 1987 fou Xesca Ensenyat. Fa, doncs, trenta-cinc anys que, una nit de juliol, el Claustre de Sant Domingo s’omplí de gent per escoltar una «Compilació de bromes que vàrem fer quan estàvem de bones i quan no hi estàvem i tot». Aquest és el suggerent títol del pregó.

Cal que digui, no fos cas que me n’oblides, que Xesca Ensenyat va llegir un text cent per cent del seu univers literari. Un text que, a parer meu, amb el pas dels anys no ha fet altra cosa que posar en relleu que per a la bona literatura (encara que sigui del gènere dels pregons) el temps no passa, que manté claus interpretatives de la societat actual, i, alhora, fa evident que, malgrat les crisis múltiples, no ens poden faltar les bromes ni els riures. I que, tot i que només sigui per resistir, visca la festa!

La pregonera de 1987 començava les seves paraules desitjant salut a la «gent xalesta que celebra la Patrona amb un vestit nou i que pren un gelat de can Butxaca per damunt plaça o una copa d’herbes a can Moixet, ditjosa gent que ha vist els ases volar tal com va predir En Penya que succeiria, ulls que han vist córrer xeregalls per Cuxach i han vist rompre ones a Cala Clara com un gojós desembarc d’escuma tota sola, i ha vist arribar naus orientals i un mercader fenici que estenia una catifa damunt la platja i hi componia ungüents de donar fregues, oli perfumant i un collarí de llàgrimes de vidre ...».

Ara cuidar la salut és escaient com mai, car volar els ases potser no es veurà pus mai més, però la pandèmia de la covid-19 ha sigut tan al·lucinant com, per paga, ho seran les properes pandèmies si no posam fre a la crisi ecològica en la seva triple dimensió: climàtica, biodiversitat i espais naturals. Malauradament, fa massa temps que s’ha normalitzat l’arribada de mercaders fenicis en forma d’inversors immobiliaris. Ara ja nedam en una Mallorca que està en venda ...

Na Xesca Ensenyat, a les primeres línies del seu pregó ens avisava que parlaria «de quan regnava el lloro de madò Ugueta, de quan passejaven l’envinagrat, de quan cantàvem fent dissabte ...», al cap i a la fi, d’un temps que trenta-cinc anys enrere ja era un temps passat. Ara el lloro de madò Ugueta –que, efectivament, va tenir un esplendorós i flastomador regnat al Moll de Pollença en les dècades dels 50 i 60 del segle passat- segurament maleiria la turistificació total del poble, el fangal del fons marí que, científicament, permet xerrar de la mar morta de Pollença, i no sé quantes coses més maleiria perquè era un lloro força contestatari! L’envinagrat ja no es passeja (segur que hi ha alguna directiva UE que no ho permet, alhora que no n’hi ha cap que reguli el mercadeig especulatiu que desplaça la vida del centre). La gent que, els set dies de la setmana, fa dissabte a les estades turístiques de lloguer va tan cansada i medicalitzada que no té massa cantera ... Els temps han canviat.

Però n’hi ha de coses que perduren. Per exemple: Xesca Ensenyat de bell antuvi d’explicar les històries –i les bromes- de Don Toni Pueta, Miquel Mena, Biel de les Varques, Jaume Panada, Toni Sion, del vell Roqueta, dels «parxes» que posava en Pastanaga, del metge Daniel Medina, de madò Maria Tintorera i tants d’altres, fa la següent declaració de principis: «No és difícil llegir una frase genial a una biblioteca, el que és difícil és saber-la trobar dins la boca d’una placera, d’un sereno, d’una dona que els dijous ve a fer l’escala ...» És a partir d’aquesta, diguem-ho així, epistemologia popular que el seguit d’històries és un compendi de frases genials. Un exemple: «-- No llegiràs res mai que un altre no hagi escrit! - digué [el vell Roqueta]».

La pregonera de les Festes de la Patrona de Pollença de l’any 1987 acabà dient: «... en Joan Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules que ara no ferien el mateix efecte perquè n’hi hauria més de la meitat que dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d’aquesta mar salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un interminable episodi de felicitat». Qualsevol pregó d’ara mateix -trenta-cinc anys del de Xesca Ensenyat i trenta-sis de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears- podria acabar amb la mateixa frase. Tal vagada el «no me entero» hauria de ser, també, en alemany.

En qualsevol cas, després de rellegir a la Xesca Ensenyat pregonera –gràcies a aquestes troballes que, adesiara, t’alegren haver superat la vessa de fer dissabte a les prestatgeries dels llibres i del paperum- malda afirmar que «si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa». Sospit que, amb l’objectiu de «viure un interminable episodi de felicitat», Xesca Ensenyat hi coincidiria amb aquestes paraules d’Emma Goldman.

Compartir el artículo

stats