Sona el telèfon. Són les dotze i tres quarts de la nit. De cop un sobresalt, perquè ja m’havia adormissat, despenjo el telèfon i sento la veu de la meva cosina Mari Pili que viu a Madrid: «Hola, Martí, com estàs?» «Passa alguna cosa», dic jo una mica torbat. «No, és que hem vingut a Mallorca de vacances, i podríem quedar per veure’ns». «Però, no sap quina hora és? —tot renyant-la—, no podies haver esperat a demà per a trucar-me, m’has espantat, pensava que a aquestes hores de la nit no fos un assumpte greu». «Ai, perdona —s’excusa— però és que aquí a Magaluf, tothom està en el carrer». «Magaluf no és Mallorca —li dic jo—, i malgrat que no ho sembli, hi ha gent que s’aixeca molt prest per anar a treballar». Efectivament, molts es pensen, com la meva cosina, que Mallorca és com Magaluf, que sempre estem de festa, cridòria, gresca i xivarri a totes hores de la nit. Probablement, és una de les imatges «icòniques» que més exportem a l’estranger, una illa que està en perpètues vacances, per la manera com es comporten aquí els turistes, la d’una terra sense lleis ni codis, on tot és permès. El que fan aquí no ho fan a casa seva. Som les escombraries del turisme nacional i internacional, pròpiament un femer. El problema és que s’està generalitzant a molts indrets de la nostra illa aquest tipus de turisme barroer, com si fos el fet més normal de la vida i aquí hi ha el perill: un foc que es va covant per dins. Mirem, com el qui diu, els nostres joves, sense ocupació durant les vacances d’estiu, s’imaginen que és així, i imiten el mateix que fan els turistes, es passen les hores de la nit sota la teva finestra. Primer parlen fluixet, més endavant comencen els espinguets, udols i sons onomatopeics, i entrada la matinada, obertament aldarulls, sorolls de motos trucades i clàxons de cotxes cada dos per tres. Ja pots demanar que no cridin, que vagin a un lloc més apartat per a no empipar a ningú, que no et fan cap mena de cas; simplement, et miren com si fossis un estrany, un amargat que no frueix de la vida. Tal circumstància ha esdevingut encara més greu, les vacances d’estiu s’han convertit per a ells en vacances per a tot l’any. No els hi passa pel cap que hi ha persones que treballen i necessiten descansar, i passen els seus dies ociosament. Amb tot, on són els pares que deixen els seus fills a les tantes de la nit —em refereixo als menors d’edat— sense cap mena de vigilància ni control, tot campant al seu aire (en sentit més aviat negatiu)? Ja cap als anys setanta del segle passat, Llorenç Villalonga, amb la seva novel·la distòpica, Andrea Víctrix, criticava la degradació de Mallorca per culpa del turisme. Palma, en aquest món del futur, passava a anomenar-se Turclub. D’altra banda, en aquests dies hem pogut veure com els creuers que es trobaven a la badia, desprenien un fum negre i dens, acompanyat d’una olor fortíssima de querosè, que el vent dirigia cap a la zona de Gènova i el castell de Bellver fins a tal punt que no es podien deixar finestres obertes. Per cert, hi havia quatre creuers, no tres. Si vacances equival a degradació, déu-n’hi-do! Només ens tocarà posar l’«ídem» a l’entremig. Sí, tot un any esperant les vacances i quan arriben ni tan sols pots descansar a causa principalment del malestar que provoquen els excessos d’alguns que es pensen que són amos de la nit. Fa venir ganes d’aixecar-te a les set del matí i anar per tots els carrers i cruïlles tirant petards per a desvetllar a aquells i aquelles que no t’han deixat dormir. Penseu que viure sense dormir, al final et mata. El son no es recupera, el que has perdut, perdut està. Els trastorns que provoca no dormir cada vegada són més rellevants en la societat de l’oci, com també l’augment de pastilles per a poder descansar tranquil·lament i tenir un son reparador que t’ajudi a afrontar una nova jornada. A això cal afegir-hi les diverses onades de calor que fan que la temperatura de vespre no baixi significativament i que provenen principalment del nord d’Àfrica. Resulta difícil suportar-se a un mateix i això crea un malhumor que va creixent a mesura que passen les hores de l’assolellada. S’ha dit que les guerres sempre han començat a l’estiu —excepte la d’Ucraïna i Rússia que fou a finals de febrer—, quan la canícula ens asfíxia i el cant ininterromput de la cigala ens treu de polleguera i la nostra cara es transforma amb la d’un bulldog. Aquesta sensació d’asfíxia només l’he viscuda a Roma, en el ferragosto. Sort, no per a tothom, que els aparells d’aire condicionat a cases, oficines i centres suavitzen el temperament i la temperatura del carrer. Si no sabem que fer, aleshores, anem a una d’aquestes grans superfícies comercials a passar l’estona i airejar-nos una mica. L’única dificultat s’esdevindrà quan hàgim de sortir-ne.
Tots tenim dret, evidentment, a fer vacances, fins i tot és una exigència de salut mental. Ara bé, no considero les vacances com un desconnectar, paraula molt en voga avui dia: «haig de desconnectar d’això, o d’allò d’altre, etc.». No es tracta d’això, perquè desconnectar és amollar i això demana que quan tornem a la feina haurem d’endollar de nou i serà el mateix. Amb tot, si algú li serveix, endavant. No tota la gent pot estar d’acord amb les opinions aquí expressades. Ara bé, cal tenir present quin tipus de vacances volem. El mateix passa amb el turisme, quin tipus de turisme volem per a la nostra illa, el de massa, el del balconing, el de tot inclòs, el sostingut, el de qualitat, el cultural, el rural... Les vacances es classifiquen per la qualitat no per la quantitat de coses que hem visitat i hem fet. A vegades ni cal sortir de casa per gaudir del temps de les vacances. Per tal de descriure el tipus de vacances amb la qual em sento més còmode, sense menystenir altres, em quedo amb les paraules del filòsof escocès del segle XVIII, David Hume, un dels pares de l’empirisme: «llegir, passejar, gandulejar i dormir, activitats a les quals anomeno meditar, m’aporten la felicitat suprema». Molt a l’estil de la filosofia epicúria. La felicitat és el gust de cultivar amb delicadesa allò que ens convingui. En efecte, aprofitar les hores de les vacances per a llegir un bon assaig o una bona novel·la, una biografia o un bon llibre de viatges, amb calma i de manera assídua, ja que tenim la possibilitat d’escollir que llibres volem llegir. Caminar, passejar, deambular d’aquí cap allà sense mirar el rellotge, sol o amb companyia d’un bon amic o amiga, mentre ets testimoni de la bellesa que t’envolta. Això esdevé un dels millors tresors dels quals podem gaudir. Gandulejar i dormir, és entrar en aquell oci necessari que et fa relativitzar totes les coses, capaç de donar-te una nova perspectiva fins ara no explorada, la de girar-se cap a un mateix i descobrir noves riqueses.
