Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Conservar el patrimoni, garantia de futur

Succeí un divendres, just quan tornava de fer la compra de l’habitual mercat que a la plaça des Pont d’Inca té lloc aquest dia. De bon dematí ja feia molta calor i duia la senalla molt plena, per la qual cosa vaig aturar-me davall l’ombra d’un pi en el camí de retorn a ca nostra. De sobte un embalum d’objectes em va cridar l’atenció: estaven dipositats just devora el pedrís que delimita la plaça de l’Església, perpendicularment al portal major. No diré que hi estiguessin de qualsevol manera; aparentment algú s’havia entretengut a col·locar-los per tal de facilitar la recollida de trastos que tenia lloc aquest dia. M’adon que alguns d’aquests objectes són bancs de fusta que fins no fa gaire havien estat dins l’església, més un altre moble que així d’entrada sembla un secreter. No puc evitar refregar-me els ulls: es tracta d’uns bancs gairebé centenaris, record que quan era al·lot ocupaven un lloc especial dins el temple, ja que estaven reservats a les autoritats que acudien als oficis que s’hi celebraven i normalment no ens hi deixaven seure.

M’hi acost una mica més per certificar que allò que veig és cert. No em puc estar de fer una foto amb el mòbil, ja que no acab de donar crèdit al que estic observant. Ho pos en coneixement dels meus companys i companyes d’ARCA i la ràpida reacció de l’entitat impedeix que de moment els bancs vagin a parar al punt de recollida selectiva, com si fossin uns trastos qualssevol. Sembla ser que de moment l’Àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Marratxí se’n farà càrrec, la qual cosa celebram. Al mateix temps faig difusió de la fotografia entre algunes persones del poble, que em fan arribar el seu estupor i la seva indignació davant la imatge. Una d’aquestes persones és Maribel Valencia, que em conta una història que no puc estar-me de relatar. Resulta que la persona que va fer aquests bancs era el seu repadrí per part de mare, Bartomeu Salvà, de malnom Tomeu Inquero i de professió ebenista. Nascut a Campanet, vivia a Inca amb la seva dona, natural de Sineu. Un moment donat reberen l’encàrrec de construir la bancada de l’església des Pont d’Inca i tots dos decidiren traslladar-se al poble, on, desprès de treballar més d’un any en el projecte, vengueren d’altres comandes. Not com na Maribel s’emociona en recordar aquest fet, així com altres detalls inherents a la seva família que encara roman arrelada al Pont d’Inca. Tot i que probablement no el va conèixer, em fa arribar una fotografia de color sèpia on se’l pot veure al seu taller d’ebenisteria, rodejat de posts i taulons. El seu posat és el d’un home fort, amb un esguard entre decidit i satisfet. És una bella història, en tot cas, un relat que per si sol justifica la conservació d’aquests bancs com a bé patrimonial del municipi, amb independència de la seva ubicació.

Sembla ser que aquests bancs havien estat desplaçats al darrere de tot de l’església, en un intent un tant ridícul de democratitzar-ne la ubicació (abans es trobaven just a la meitat del temple). Com si el fet que un temps haguessin estat ocupats per les autoritats els hagués conferit un estigma imperdonable, vaja. Tanmateix no vull pensar que aquesta sigui la raó per la qual els bancs en qüestió havien de tenir un destí tan humiliant: seccionats a cops per facilitar la seva retirada de les dependències eclesiàstiques i abandonats al carrer. Aquests bancs, que jo mirava de petit amb una certa admiració, es distingien de la resta perquè la seva fusta era de gran qualitat, per tenir suports laterals on poder recolzar els braços i, sobretot, per una delicada feina de marqueteria que dibuixava, tot foradant la fusta, una mena de gelosia ubicada a la part superior de la respatllera, molt bella i ben treballada. Però varen anar a parar fora del recinte, com una deixalla qualsevol. Sigui com sigui no deixa de ser significatiu que aquell matí apareguessin talment una despulla, al costat d’altres objectes la destinació dels quals era sens dubte la reutilització o el reciclatge, en el millor dels casos. Un contenidor, per entendre’ns.

La història, afortunadament i gràcies, sobretot, a la intervenció d’ARCA, ha tengut un final prou diferent al que es preveia per als esmentats bancs. Més enllà de l’anècdota -una anècdota ben lamentable, en tot cas- la reflexió que s’imposa és si la d’aquests elements no constitueixen també memòria històrica, tota vegada que formen part del record col·lectiu del poble i que a més a més tenen un component patrimonial lligat a unes persones i a unes vivències concretes. ARCA ha manifestat reiteradament la seva preocupació pel fet que una lectura ideològica del patrimoni faci malbé elements que ens agradi o no conformen la nostra memòria col·lectiva, i sense els quals dificilment podríem entendre bona part de la nostra història més recent. Les actuals lleis de memòria històrica, que han possibilitat fites tan necessàries com l’excavació de les fosses que han permès recuperar les restes de moltes de les víctimes represaliades pel Franquisme, haurien de fer un esforç en aquest sentit, perquè el rastre del passat -de tot el passat- s’ha de conservar. Només d’aquesta manera serem capaços d’entendre globalment la nostra història i de tenir a l’abast aquells elements patrimonials que ens han permès comprendre-la en tota la seva rica i variada complexitat, que naturalment inclou aquells errors o tragèdies que un moment donat l’han condicionada o li han fet variar el rumb. No fer-ho així comporta fomentar la ignorància i el sectarisme en una societat com més va més polaritzada, i que necessita potser com mai ponts de diàleg i entesa amb el seu passat per avançar sense por ni recança cap a un futur que se’ns presenta ple de reptes i incerteses.

Compartir el artículo

stats