Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

«Al darrera de l’Economia hi ha d’haver Poder, donat que tan sols aquest la garantitza».

Adolf Hitler. Polític austro-alemany de primera meitat del s.XX.

El més meravellós de tenir una família de gent il·lustre, és que a vegades preveuen el futur sense sortir del grup familiar. Whattsapp, beneïda eina pels qui tenim gent lluny. A vegades, molt lluny. Ja fa mesos, una de les meves germanes - doctora en Economia, no em refereixo a una «amateur»- ,ens va avisar: «alerta amb l’economia espanyola, que als instituts de finances londinencs se l’està mirant amb lupa». Mumare, noranta anys, economista també , li va preguntar la raó. «Inflació, mamà. Les variables de per a una pujada de preus estan convergint massa depressa». Això era la tardor passada, potser el septembre.

Poc abans de Nadal, la meva altra germana - catedràtica en Clàssiques, res a veure amb les grans xifres - va ser motiu d’un emotiu homenatge degut a la seva jubilació. Els seus amics varen pensar regalar-li un viatge «dels de veritat». La parella d’un d’ells, funcionària a la Conselleria d’Economia, va avisar els alegres declamadors de Lisip, Homer o Esop: «comprau aviat el ticket, i que com a molt vagi a Praga». Va anar a parar a Roma i Sicília, si ho volen saber: el pressupost ja no donava per a més.

Per Setmana Santa, el tema econòmic i Ucraïna eren candents. Teníem moltes reserves pel nostre petit agroturisme, però volíem saber si la inflació podria ser pitjor que el Brexit o el Sars-Cov-II. Na Mireia - així es diu l’especialista en Economia de la Salut radicada a Londres - va tornar a Mallorca. «Mentre hi hagi en Boris Johnson, els contagis seguiran a l’ordre del dia a UK. Segurament influirà en la massa de viatgers. Però el pitjor és que no veiem que Espanya es pugui recuperar a mitjan plaç si no és amb una política fiscal duríssima». Servidor, historiador de formació, es va interessar per si seria comparable el que podia venir amb la crisi del 1974, amb la inflació al 25%, o molt a prop. La resposta fóu d’aquelles que encara recordo avui: «si no es prenen mesures ja, Espanya, Itàlia i Portugal - és a dir, els sospitosos habituals - poden superar el 14% de l’IPC. Endemés, com que som molts més que fa quaranta cinc anys, la massa crítica d’afectats pot ser molt pitjor».

Mumare, persona que sí va viure la catàstrofe esmentada, va callar. Li va preguntar que com era que hi havia tant diner disponible al mercat i en canvi les perspectives econòmiques eren aquestes. La resposta em va fer i em continua fent pensant molt: «perquè aparentment, els polítics i polítiques meridionals no en saben, d’aplicar solucions macro a la societat. Els ministres solen ser brillants, però no es pot dir el mateix dels càrrecs intermedis. Són escassos aquells qui treballen a la cosa pública i ja tenen «background» previ en càrrecs directius a la privada. En canvi, els nòrdics i centreeuropeus en general n’hi solen venir, amb un bagatge de gestió contrastat. Allí, les llistes on els joves han de tenir un «númerus clausus» no existeixen. Està mal vist.” Va continuar, un tant desfermeda: «Això es pot veure en la gestió dels grans projectes. Heu tocat els Next-Gen? En canvi, es dedicaran a enviar armes antiquades a Kíiv. I quan les hagin gastades, decidiran que n’han de produïr més, en comptes d’aixecar zones industrials de nivell, energies alternatives públiques o plantejar vivendes de protecció oficials de manera massiva». Tothom va callar, conscients de que tenia més raó que un sant. O santa. I ens vàrem conscienciar de que, efectivament, aquest hivern podria ser no dur, sinó el següent.

Ha passat ja massa temps. He confiat aquesta història a persones molt properes, amb reaccions diverses. Malauradament, els vaticinis es van complint: superam el 10% d’inflació, dedicam un % important a la producció d’estris per matar, no hem fet els deures en matèria energètica i - per suposat - en vivenda pels més desfavorits. Els «Next-Gen» es dediquen a l’empresa pública, mentre que la privada - autèntic motor de l’economia d’aquest país - els veu de massa lluny. Bona manera de crear ocupació.

14%? En xerrarem aquest hivern. Mentrestant, les mostres de barraquisme continuen augmentant a Mallorca, i des de la Riera fins a Son Oms és possible veure poblats de cartrons que fa un temps no existien. Poques vegades hem anat tant desencaminats . La qüestió és saber si es pot rectificar a temps.

Compartir el artículo

stats