Han estat setmanes intenses a Save the Med, especialment perquè el projecte Changemakers de joves creadors de solucions innovadores a la contaminació per plàstic desplega les seves ales durant el mes de juny i juliol. Hem estat a bord del Falcao Uno, del Stenella i del Bonnie Lass veient com la mantra-trawl s’omplia de plàstics i microplàstics, hem après de vaixells, de la mar i de taurons. El company Dan Abbott, aka Sharkman, i l’especialista en elasmobranquis Alice Cimino endinsaven els infants en l’apassionant món dels taurons per etzibar poc més tard: «Què pensaríeu si us diguéssim que a Mallorca hi ha un lloc on podeu trobar un munt de taurons?». «A on!?», reclamaven inquiets els petits, amb ulls lluents d’emoció per la descoberta. «A molts supermercats de Mallorca, a la secció anomenada ‘Peixateria’». Les cares de nins, nines, professores, pares i acompanyants? Un poema. Per ventura la mateixa que estau contenint vosaltres mentre ens llegiu, perquè és la gran desconeguda al plat: la Prionace glauca, familiarment anomenada ‘tintorera’, és la guest star de prestatgeries dels supermercats més comuns de les Illes. I sí, és una espècie de tauró. Una espècie classificada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) en perill crític d’extinció.
Tampoc se’n salva la nostra estimada mussola, Mustelus mustelus, una espècie vulnerable segons la mateixa organització. Més clarament no ho podria haver dit el doctor en biologia marina Claudio Barría ara fa un parell de setmanes a RAC1: «És més fácil trobar-se un tauró a la paella que nedant a les nostres costes». I sí: a la Mediterrània hi ha taurons, al voltant d’unes 45 espècies repartides en ni més ni manco que 6 ordres diferents. Se’n poden trobar de diversos tipus, des del gran tauró blanc (Carcharodon carcharias), al petit negret (Etmopterus spinax).
De la relació de l’ésser humà amb els taurons no ens en podem vanagloriar gaire. El (perillós? temut?) tauró està en una clara posició desavantatjosa davant la humanitat. La sobrepesca a què està exposat actualment no té precedents; Espanya es penja la medalla de ser el país que pesca més taurons d’Europa, i dels que més a tot el món. De fet, n’és un dels principals exportadors. Una de les espècies que més destaca en aquestes captures és ni més ni manco que la tintorera, la nostra estimada Prionace glauca, la qual és molt emprada a la indústria alimentària. Feu la prova de mirar els ingredients d’alguns brics de brou al supermercat: a molts preparats de peix i de «paella» –que ens dispensin els valencians– la hi trobareu.
Que molts de nosaltres no sapiguem què estam consumint i ni tan sols què estam comprant al mercat, o més comunament al supermercat, denota una societat àmpliament desconnectada d’allò que som. De la nostra essència, d’on venim.
El meu padrí era peixater a un poble de la Còrdova de la postguerra. Una posició privilegiada dins l’empobrida Andalusia només pel fet de tenir accés directe a un aliment «per a rics» dins l’àrea rural del sud d’Espanya. Als 8 anys, mon pare ja l’acompanyava als ports de Màlaga, on treien caixes i caixes de peix directes dels vaixells pesquers. 70 anys més tard encara recorda fer l’àpat d’espets a cau de port, i la gran quantitat i diversitat de peixos que en treien. Una generació més tard, a la Barcelona Olímpica, la relació amb aquestes espècies ja s’havia trencat del tot. Jo amb prou feines reconeixia una o dues espècies al mercat. Havíem donat l’esquena a la mar, malgrat viure-hi devora.
Demaneu-vos en quin moment heu perdut aquest enllaç amb l’oceà, aquesta connexió amb la natura que manté el nostre vincle salvatge. És possible que hagueu sentit una atracció acarnissada i gens racional cap a la natura quan heu estat més a prop de la terra o de la mar? Ho deia en D. H. Lawrence: «Estam sagnant d’arrel perquè estam separats de la terra, el sol i les estrelles que són el motiu del perquè som aquí. L’amor s’ha convertit en una burla riallera perquè, pobra flor, l’hem arrancada de la seva tija de l’Arbre de la Vida i esperàvem que seguís florint dins la nostra gerra civilitzada sobre la taula”.
A Save the Med l’anomanam «Retornar a la biodiversitat», en un curiós gir de guió en la història humana en què ens hem de comprometre a tornar al lloc del qual provenim. Un repte en què fer el més bàsic se’ns presenta complicat. A molts sempre ens ha atret, ens hem sentit més vius entre rajades i taurons o enfilades sobre les roques. Però ara mateix la humanitat sencera s’hi enfronta: si no tornem al nostre estat salvatge, senzillament no hi ha futur.
Mentrestant, seguirem somniant, seguirem cantant, seguirem vivint les preguntes, que ens recomanaria el nostre amic Daniel Wahl. Perquè, ja ho deia en Benedetti:
Cantamos porque el sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta
