Andratx ha estat notícia aquests dies. No per la qualitat de les festes de Sant Pere o per la bona ocupació de la seva planta hotelera . Sinó perquè s’hi ha celebrat l’esperada moció de censura contra el fins ara batle Antoni Mir i Salvà (PSIB) interposada per la lideressa del Partit Popular, Estefanía Gonzalvo Guirado. Moció guanyada per la darrera:nou vots a vuit. Ara mateix, Andratx ha canviat de color polític gràcies al gir efectuat per Proposta per les Illes (PI). De recolzar un Pacte de Progrés a un de conservador. Significatiu que en l’exposició del PI hi hagi aparegut la figura de Margalida Moner i Tugores, històrica líder del Partit Popular i batlessa andritxola. Però no la d’altres batlesses regionalistes com Kàtia Rouarch o Isabel Alemany i Moyà. Escoltant Llorenç Suau i Simó -avui portaveu del PI, ahir batle d’Andratx pel PP- ja es veia que les raons profundes per la censura no serien mai dites. Essent sincers: sembla gratuïta la teoria de la paràlisi d’un pacte de govern que deixa com a herència unes Normes Subsidiàries aprovades pel Consell de Mallorca, l’escola de S’Arracó ja projectada i el conveni amb els funcionaris -que no laborals- municipals a punt de signatura. Així com la major afluència d’usuaris a les escoles de música i d’adults o la potenciació de la biblioteca municipal «Jaume Bover» de la Vila. Per no parlar de totes les gestions duites a terme per la construcció de l’anhelada rotonda de Camp de Mar o la nogensmenys reclamada Residència de gent gran, ja en fase de projecte. Per acabar amb el nou vial ciutadà que va del centre a Son Mas -seu de la Casa Gran- o el nou camí públic que unirà Camp de Mar i Andratx poble. Els ahir censurants haurien de donar a conèixer què és per a ells la paraula «paràlisi».
Molt honradament, tot fa pensar que la moció de censura a Ponent ens torna a mostrar una manera de fer política que es creia extirpada a les Illes Balears. Tics d’un neocaciquisme subtil, com el de jutjar qui està capacitat per ser batle i qui no (ell PI negà un acord a darrera hora amb el PSIB adduint «inexperiència» del proposat) fomenten aquesta teoria. Com la «praxis» que PP i molt especialment el PI defensaren ahir: que els pactes de governabilitat es fan en virtut a persones i no entre partits. Les relacions personals, per alguns, semblen anar pel damunt dels interessos comuns.
El més preocupant és que líders polítics teòricament formats com Josep Melià i Ques o Margalida Prohens i Rigo semblen estar-hi d’acord. No sé si el regionalista veu que amb actes com els d’ahir, la separació PP-PI cada pic és més difusa. O si la segona ha pensat que, per guanyar el present, és possible que el seu partit hagi pogut malbaratar el futur. No ja al Pariatge, sinó al conjunt de les Illes Balears. O -i aquesta reflexió podria ser comuna- que la irrupció de VOX al panorama polític de Part Forana a la propera contesa electoral pot dinamitar la tradicional política de pactes illenca. D’aquest fet n’hauria de ser molt conscient el primer: més d’un consistori centrista «històric» podria caure. La qüestió que s’hauria de plantejar Melià i Ques és si el PI podria resistir molt com a partit sense poder local.
Però el que sí és segur és que farien molt bé en esclarir els fets d’Andratx. Bàsicament, perquè la sensació de retrocés de llibertats polítiques planava a l’antiga aljub (avui sala de plens) de Son Mas.
