Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Nietzsche, teòleg?

Faig com les «ments pensants» del nostre sistema educatiu, que volen cridar l’atenció de l’alumnat a través d’una pregunta impactant

Sembla curiós aquest titular, no? És una mena d’ham per captar l’interès d’uns i la tafaneria d’altres, atès que Nietzsche, com un dels grans filòsofs del segle XIX, no té res de teòleg, o potser sí.

Faig com les «ments pensants» del nostre sistema educatiu espanyol en relació amb la nova Llei Educativa, la LOMLOE, que volen cridar l’atenció de l’alumnat a través d’una pregunta que sigui més o menys impactant. Això és el punt de partida del que s’ha vingut a anomenar «situacions d’aprenentatge» amb la intenció de recrear en l’aula circumstàncies significatives i quotidianes agafades de la mateixa experiència de la vida en referència a les necessitats i interessos de l’alumnat, perquè d’aquesta forma es vegin implicats en el seu procés d’aprenentatge.

A més de ser una proposta didàctica, és també una mena de màrqueting, com quan compres un llibre, el títol i la portada, l’índex i les primeres pàgines són fonamentals a l’hora de cridar l’atenció dels possibles lectors. Molt bé..., però que molt bé, ja que al darrere hi ha el model empresarial nord-americà. Què fa el màrqueting, si no és examinar el mercat i l’entorn, els potencials clients i llurs necessitats, les competències per tal de fixar objectius, desenvolupar serveis, identificar noves oportunitats i possibles amenaces, orientar millor les accions (publicitat)?

El model educatiu nord-americà és gestionat per una empresa, una màquina de produir «coneixements» —vet a saber quins— i també propaganda i mercat i que a poc a poc s’ha endinsat en el sòl europeu. Només ens falta que escollim el millor professor o professora del mes, i després pengem la seva foto a les portes de l’entrada de l’institut o de l’escola perquè així se senti cofoi. Tal vegada, l’única cosa positiva del model empresarial seria que s’ocupés de la burocràcia que ens fa perdre tant de temps en qüestions que realment no pertoca al professorat i que se n’haurien d’ocupar altres.

Ara som esclaus de la burocràcia digital, perquè quan tot el sistema queda penjat per manca de recursos acompanyats sovint per una pèssima gestió, allò que es pot fer en un instant es converteix en hores i, per damunt de tot, es necessita molta paciència.

Hi ha un mal endèmic en la nostra societat, i és que canviem de model educatiu ara i adés. Abans, es parlava de projectes, ara han quedat obsolets i neix el treball per àmbits i, d’aquí a poc, en un no res ja haurem canviat una altra vegada de model sense ni tan sols haver desenvolupat el que tenim actualment.

Tot i que m’agradaria continuar per aquests viaranys, ja que hi ha molta teca per tal de fer un àpat opípar, haig de cenyir-me al títol de l’article, el de si Nietzsche era teòleg o no. Evidentment, no ho va ser malgrat els intents de la seva mare perquè estudies teologia i esdevingués com el seu pare un pastor de l’Església luterana, era més aviat un filòleg de literatura clàssica que es va convertir en filòsof i que va atacar amb duresa al cristianisme. Quan un dels seus amics, Heinrich Romundt, li diu que vol fer-se sacerdot de l’Església catòlica, ell li recrimina que de totes les confessions cristianes que hi ha perquè es va fixar en aquesta, que la considera com la més absurda de totes elles, amb les seves relíquies i supersticions, amb les seves indulgències i la infal·libilitat del papa. Per a ell, l’Església romana sonava a bufonada, una Església de sants mitrats i barbuts, concentrats en el més enllà a costa de la negació del món. Ell es considera a si mateix «dinamita», un esperit inquiet i lliure, sense cap mena de por, que està en constant evolució i que té com a objectiu produir un canvi no violent, però més profund, que actuï en l’esfera dels valors que capgiri totalment el món. No es tracta de canviar-lo tot, perquè no canviï res. És, certament, un esperit lliure perquè va més enllà dels estereotips de l’època, no es deixa vèncer ni per les opinions ni pel pensament dominant, no es deixa sotmetre a les regles convencionals. No té res a veure amb cridar l’atenció, sinó a alliberar-se de les tradicions i del «sempre s’ha fet així, perquè hem de canviar». Mentre els altres demanen fe, ell exigeix raó.

Ha arribat l’«hora del migdia», la d’un pensament poderós com és l’etern retorn de totes les coses. La persona que no és capaç de tenir per a si mateixa els dos terços del dia és un esclau, sigui el que vulgui ser, individu d’Estat, comerciant, funcionari o estudiós. Podem percebre que la seva filosofia és jove, fresca, revolucionària, punyent, capaç de seduir amb la seva prosa; com a mostra doneu un cop d’ull a Així parlà Zaratustra. Crec que va fer un bé al cristianisme, ja que va desvetllar noves inquietuds teològiques, va enderrocar els vells manuals escolàstics i una metafísica obsoleta com el peix que es mossega la cua, va posar damunt la taula nous raonaments sobre la veracitat i falsedat de la religió, tot i que hi ha qüestions, com a tot arreu, que es poden discutir.

Conegut és el paràgraf 125 de La Gaia ciència, «l’home boig», que crida pels carrers la mort de Déu. La seva màxima és: «Ha de morir Déu perquè l’home pugui arribar a ser superhome». Amb la metàfora de la mort de Déu, Nietzsche el que va fer és dir un No majúscul a la metafísica i a les idees immutables que es presenten com a veritats absolutes. També reflecteix el procés de desintegració de la cultura occidental que concentrava en la idea de Déu i en el més enllà la negació del món, de la vida material i humana per construir-ne una millor que aquesta, en el futur immediat.

Abans que ell, altres ja usaren el terme «mort de Déu» encara que fos amb un altre sentit, com el poeta romàntic alemany Jean Paul, o Heinrich Heine, Fiódor Dostoievski, Gérard de Nerval o fins i tot l’existencialista Paul Sartre, per ressaltar el protagonisme de l’ésser humà i la seva vida. La seva religió és la preocupació per l’ésser humà —com també és la nostra—, perquè visqui la seva vida ara i aquí en plena consciència, gaudint de tots els moments que aquesta li ofereix. Nietzsche tira en terra la moral cristiana, ja que proposa valors exclusivament decadents, propis d’un ramat, aptes només per a esclaus i ressentits: humilitat, mansuetud, obediència, sacrifici. Valors tots ells contraris als impulsos vitals més elementals; tot i que cal pensar que s’ha de ser molt fort perquè sobresurtin els valors suara esmentats des del moment que la majoria cerca el seu propi benefici. No tothom és capaç de lliurar el seu temps pels altres, sense esperar res a canvi, de manera gratuïta.

Actualment, no se segueix una religió perquè es tingui por, o pels sentiments d’angoixa i impotència que poden sorgir al llarg de la vida o pel que passarà després de la mort. Podem dir que el dogma de la religió queda enrere per a convertir-se en poesia. Ara la veritat és una mica patrimoni de tots i de cadascú, per això aquella religió que pretén posseir la veritat s’equivoca. També Nietzsche es va equivocar quan va eliminar la metafísica i va reivindicar per a si mateix la transcendència i el món sobrenatural mitjançant la seva filosofia del superhome.

Compartir el artículo

stats