Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Transhumanisme

Agafant un diari qualsevol per no dir cap en concret, llegeixo una notícia relacionada amb una dona, una influenciadora nord-americana de nom Mary Magdalene, que no la van deixar pujar a un avió a causa dels seus pits, ja que pesaven més de deu quilos, envoltats per unes simples retranques o top esportiu. Òbviament, tals pits no eren naturals, sinó producte d’implants afegits al llarg del temps fins a agafar el volum que ja hem esmentat més amunt, i com deia una cançó de la Trinca, és més que una pitera revinguda. Per cert, ha demandat a la companyia. Tant si és veritat o no la notícia, el fet és que cada vegada hi ha més persones que modifiquen a través de la cirurgia estètica i altres procediments més agressius, rostre i cos. Eliminar arrugues i tot signe que anunciï envelliment i decrepitud i així aparentar que som eternament joves. Fa poc dies hem sabut del cas d’una al·lota que, a hores d’ara, lluita entre la vida i la mort a l’UCI de l’Hospital La Paz de Madrid a causa d’una operació estètica en una clínica privada. Són moltes les persones que es fan liposuccions i lipoescultures per així millorar el seu cos, tot i el risc que això comporta. Gent que es passa hores i hores en el gimnàs per a aconseguir una complexió que desvetlli l’admiració dels presents. Ara bé, tots aquests cossos tenen el mateix patró: s’estira la pell de la cara, infiltracions d’àcid hialurònic a la cara per a ressaltar la masculinització facial, s’augmenten els llavis, es tenyeixen cabells, implants de pipelles i celles tatuades, pròtesis mamàries i així tenir pits ferms i arrodonits, bíceps forts, tòrax musculats... Tot això representa la tirania de la bellesa, la qual produeix efectes psicològics perdurables. La coneguda dita que diu que quan arribarem a la vellesa tindrem la cara que ens hem guanyat, ja no serveix. Ara, tothom tindrà la mateixa cara, ja us la podeu imaginar. Abans les arrugues eren belles i un plus particular, ara —seguint els cànons de bellesa— és símptoma de deixadesa. Probablement, l’única semblança de tot aquest món de la bellesa estètica amb el transhumanisme és que podem alterar el nostre organisme. Els experts diuen que aquest, el transhumanisme, se circumscriu dins el món de les tecnologies, que, a més de fer canviar el nostre cos, modifica i alhora transforma la nostra relació amb la naturalesa. Segons esmenta Yuval Noah Harari en el seu cèlebre Homo Deus, la bioenginyeria no esperarà asseguda que la selecció natural faci la seva feina. Diu que els bioenginyers agafaran el vell cos sàpiens i en reescriuran intencionadament el codi genètic, recobriran els seus circuits cerebrals, alteraran el seu equilibri bioquímic i fins i tot faran créixer extremitats senceres. Pel que fa als cíborgs s’anirà un pas més enllà, i fusionarà el cos orgànic amb ginys no orgànics, com mans biòniques, ulls artificials i milions de nanorobots que navegaran pel nostre corrent sanguini, diagnosticaran problemes i arreglaran mals. Tot això pot sonar a ciència-ficció, però ja és una realitat. Hi ha, però una perspectiva més agosarada, que no té res a veure amb les parts orgàniques, que és la creació d’éssers completament inorgànics. Fins i tot, aquesta vida no orgànica podria permetre que la vida sortís del planeta Terra. Sembla que gràcies a la ciència i a la tecnologia, ens podrem convertir en criatures superiors als humans actuals i, arribat el moment, viure per a sempre. Alguns no massa convençuts de tot això es decanten a qualificar-la de tecnofantasia. Sovint es relaciona transhumanisme amb posthumanisme, dues cares d’una mateixa moneda, perquè els anomenats posthumans esdevindrien la nova versió de l’espècie humana modificada per l’acció científica. Efectivament, l’evolució que ens ha caracteritzat durant mil·lennis ja no tindria cap paper rellevant. Tan sols amb la robòtica i la manipulació genètica aplicada a nosaltres, ens modificaran completament. Amb el poder que ens poden conferir les eines científiques, podríem canviar la faç de la terra. Si l’Homo sapiens ha transformat el món gràcies a les seves habilitats i la seva adaptació al medi, ara és la ciència, que transformarà a l’Homo sapiens a una velocitat inimaginable. Si l’evolució ens ha donat un homo imperfectus, ara s’obre l’horitzó del poder de les màquines mitjançant la biotecnologia, la informàtica i la nanotecnologia. Per a la ciència-ficció, des de mitjan segle XX, aquest ha estat un dels temes predominants: Jo, robot d’Asimov; La dona biònica de Martin Caidin; la pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott, que ha esdevingut un film de culte; més recentment la sèrie britànica Black Mirror de Charlie Brooker; Transformers i tantes altres que tenen com a rerefons l’alteració de la vida humana. És una nova etapa que enllestirà una espècie per donar peu a una altra, probablement diferent i més avançada que l’anterior. Per exemple, a La dona biònica, molt popular en els anys vuitanta del segle passat, a causa d’un accident, a una dona se li implanta una oïda ultrasensible, un braç artificial i unes cames biòniques que li donen un poder sobrehumà mercès a sistemes d’enginyeria i tecnologia electrònica avançats. El futur de la nostra espècie fa por, en què ens convertirem? Cap a on anem? Qui posa els límits ètics respecte als avanços tecnològics? Tot està permès en bé de la ciència? Alguns esmenten que l’imperatiu moral de la ciència és que «si es pot, és que s’ha de fer», baldament vagi en contra dels arguments ètics i els valors del moment. El filòsof català Jordi Pigem, en Àngels i robots, va dir que «si ens veiem com a màquines, sense cor i sense llibertat, no podem respectar-nos de debò. Ni respectar la natura, perquè el respecte per l’ésser humà i el respecte per la natura van plegats. En reduir el que és vital al que és simplement mecànic erosionem la nostra autoestima i erosionem, també, la bellesa i la dignitat del món». Només cal que ens fixem en les teràpies hormonals i fàrmacs que volen millorar i modificar les nostres habilitats i aptituds humanes. En l’àmbit militar —que sempre van un pas més enllà, amb l’excusa de la defensa— s’estan estudiant certes drogues que incrementen la resistència en combat dels soldats. Hi ha medicaments que augmenten la capacitat cognitiva, fins al punt que poden modificar la personalitat; en èpoques d’exàmens, els estudiants els utilitzen. Popular és el Prozac, molt conegut a través d’aquell anunci que prové del llibre del filòsof Lou Marinoff, «Més Plató i menys Prozac», una substància química que es pot usar tant per a la depressió com per a droga d’abús. El somni de la immortalitat és una de les ninetes del transhumanisme. Per alguns, el transhumanisme és una idea perillosa, mentre que per altres és quelcom meravellós. Per tant, hi ha defensors i detractors, no sé si en la mateixa proporció; amb tot, no deixa a ningú indiferent. El posthumanisme no hauria d’oblidar aquells valors fonamentals que sustenten la nostra humanitat i que l’ha feta avançar mitjançant l’aprenentatge i la domesticació de les pulsions, tant animals com eròtiques i tanàtiques. Si el camí és configurar-nos a nosaltres mateixos gràcies a la tecnologia i a la intel·ligència artificial perquè han fet fallida l’humanisme judeocristià i grecoromà i la creació d’una civilització pacífica i fraterna, només podrà ser factible, segons els seus precursors, si es capgira el fatalisme del naixement per un naixement opcional o bé per una selecció prenatal. El somni escatològic és l’ésser humà millorat, que passa per transcendir o superar les vulnerabilitats lligades a la condició humana. En definitiva, el futur de l’espècie és una realitat que ens afecta a tots.

Compartir el artículo

stats