El retard en la concessió de les llicències d’obres s’ha tornat una malaltia crònica a les nostres illes. La societat ja ha interioritzat com a normal un fet que no ho és gens. Segons la Llei d’Urbanisme de les Illes Balears (LUIB) , el període màxim que té l’administració per concedir una llicència és de tres mesos, mentre que la mitjana actual al nostre àmbit és de setze. Aquesta dada varia, amunt o avall, segons el municipi o administració que informi, però demostra que ens trobem davant d’una situació impossible d’assumir, es miri com es miri.
Aquest retard infinit augmenta la desconfiança dels ciutadans envers les administracions, provoca que se sentin desemparats i, a la vegada, suposa que les condicions de quan es va iniciar amb il·lusió el projecte i la sol·licitud de llicència, canviïn. El llarg temps d’espera fa que les situacions econòmiques, personals i de programa dels projectes variïn completament. Els moments vitals no solen coincidir quan inicies un projecte i quan aquest comença a ser una realitat.
També es provoca un greu perjudici econòmic a la societat: inversions que no arranquen, plans de futur que no es poden dur a terme, mà d’obra que no es pot posar a treballar… el llistat seria etern. I en darrer lloc, però no menys important, als arquitectes ens genera unes complicadíssimes condicions de treball que a més, en moltes ocasions, suposen un desprestigi professional davant dels nostres clients i la societat.
Entenem, per tant, que s’ha de posar fre de manera urgent a aquesta situació.
Els motius que provoquen el retard són diversos ja que en un procediment administratiu com aquest hi intervenen diferents agents. I per tant el que s’ha de demanar és que tots ells posin el màxim de part seva perquè s’agilitzi el procediment. Parlem d’un interès comú.
En primer lloc, l’administració necessita urgentment augmentar els seus mitjans, tècnics i de personal. No és possible que avui en dia, amb la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, en vigor, el registres electrònics tardin el que tarden, o que no es puguin enviar els expedients electrònics en un sol arxiu perquè els sistemes informàtics de l’administració no ho suporten. Podem ser àgils des dels despatxos i des del Col·legi d’Arquitectes, invertint en sistemes informàtics, però ens trobem amb un mur que és una administració electrònicament desfasada. Cal una actualització urgent de tots els mitjans informàtics de les administracions.
Un altre tema és el personal. I no parlem només dels arquitectes municipals que han d’informar els projectes, sinó de tot el personal que hi intervé. És clarament insuficient. Ni de lluny és proporcional al volum d’expedients que sol·liciten llicència. Es llavors quan es produeix l’efecte embut. N’entren més que en surten. Pensem que amb l’import que es cobra per la taxa i per l’impost de les llicències d’obres, aquests dos punts, personal i mitjans tècnics, haurien d’estar totalment coberts. Algú ha fet mai una regla de tres calculant els ingressos per les llicències d’obres i el cost real del personal? Segurament se sorprendria.
El procediment s’ha d’optimitzar perquè els temps morts de la tramitació són infinits. Realment algú s’ha aturat a pensar quin temps dedica un tècnic municipal a informar un projecte? Dependrà de la complexitat, però què pot ser, un dia, una setmana, dues? Com és possible que una llicència tardi una mitjana de setze mesos quan qui l’informa hi dedica aquest temps? I que passin mesos fins que els expedients registrats arribin als tècnics que ho han d’informar?
Tenim propostes per incentivar que el procediment sigui més eficaç més enllà de la dotació de mitjans i personal? Sí. Hi ha qüestions que es podrien proposar: per què no s’introdueixen índexs de productivitat? Aquest fet, normal a qualsevol empresa de serveis, asseguraria un control ordinari sobre els expedients informats. Una altra proposta: perquè no es cobra la taxa quan s’ha prestat el servei? Seria també d’allò més normal. Es paga quan es presta el servei. Ajudaria a agilitzar perquè es procuraria accelerar el procediment per tal de rebre la liquidació de la taxa. Podríem seguir, però no és l’objectiu de l’article.
Amb tot, hi ha petits oasis dins aquet paisatge desesperant. Ajuntaments que ho fan bé, com per exemple el de Marratxí. Un cas que demostra que és possible fer-ho com toca, és una simple qüestió d’organització i mitjans. De voluntat, en definitiva.
També els arquitectes hem d’assumir la nostra part de responsabilitat en aquests procés. En reunions amb les administracions, de vegades, se´ns ha dit que un dels motius dels retards és que els arquitectes entreguem els projectes incomplets. Per això decidírem cercar solucions perquè en cap cas el retard vengui de la nostra part. Des del COAIB exploràrem vies de col·laboració amb les administracions, amb la intenció de poder signar convenis per treballar juntament amb cada una d’elles, posant a disposició els nostres serveis col·legials per realitzar tota la feina prèvia de revisió d’un projecte i entregar-lo tècnica i documentalment complet, deixant en les seves mans la revisió urbanística. Fruit d’aquestes negociacions, el passat 9 de juny signàrem amb el batle de Palma un conveni de col·laboració. Ens interessava, per mida i volum de projectes, començar amb la capital, i podem confirmar que en aquests moments ja estam tancant convenis amb altres municipis i administracions sectorials.
Creiem en el sistema actual, però si no és eficaç, els ciutadans opten per accelerar els processos pel seu compte, assumint uns riscos innecessaris que poden provocar situacions gens desitjades que afecten la seguretat i la responsabilitat de les persones i dels professionals involucrats. Respectem els processos, però per això, posem-hi remei el més aviat possible.
(*) En nom de la Junta de Govern del COAIB
