Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

El risc de posar símbols en lloc de candidats

Les llistes electorals s’han d’omplir amb candidats, no amb símbols. Els primers solen ser gent que va a fer política des de la gestió o des de l’oposició. Els segons són un artefacte explosiu que esclata pocs dies després de les eleccions. Deixen més estralls que beneficis als partits que les han incorporat. Quan els mitjans de comunicació les qualifiquen de «fitxatge estrella», deixen de tocar amb els peus a terra i se senten éssers infal·libles i encerclats amb l’aura celestial.

La història ho demostra. Felipe González incorporà Baltasar Garzón com a número dos per Madrid a les eleccions generals de juny de 1993. Menys d’un any després, quan s’esvaïren les seves opcions de ser ministre, donà un cop de porta, tornà a l’Audiència Nacional i investigà a fons el cas GAL. Mariano Rajoy allistà Manuel Pizarro el 2008. El president d’Endesa durà menys de dos anys als bancs de l’oposició del Congrés. Albert Rivera incorporà el 2019 a Marcos de Quinto a les llistes de Ciudadanos. L’exvicepresident de Coca-Cola, un diputat amb 47 milions d’euros de patrimoni personal, prengué els tapins dotze mesos després i migrà del centre a la ultradreta.

Jaume Matas presentà com a gran estrella per a les eleccions de 2007 l’escriptora Maria de la Pau Janer. No arribà a encalentir el seu escó de la sala de Cariàtides. Quan l’expresident fugí a Nova York, el que quedava del PP pressionà per aconseguir la seva renúncia.

Podem inscriví Sonia Vivas a les seves llistes de 2019 per a l’ajuntament de Palma. Era un símbol. La lesbiana que havia derrotat judicialment els seus companys homòfobs de la policia local. L’activista que escrivia articles i llibres defensant el col·lectiu homosexual. El 17 de juny es convertí en regidora de família, feminisme i LGTBI. Ben aviat quedà clar que era una pèssima política i gestora. No es té notícia de gaires iniciatives coherents en cap dels seus tres àmbits de competència.

S’enfrontà a col·lectius que des de feia dècades lluitaven contra la discriminació. Ben Amics o el Lobby de Dones en són testimoni. Més que polítiques eficients practicà l’art de l’extravagància. Per exemple, quan escriví que els homes amb penis petits eren més bel·ligerants, «perquè el que no compleix, supleix amb violència la seva mancança».

La darrera ocurrència ha estat la Pride Week –què cony deu tenir de dolent dir-li Setmana de l’Orgull–. Segons la persona en la qual Vivas havia delegat l’organització, una senyora que nom Kristin Hansen, gràcies a les activitats previstes, els mallorquins que residim a quinze kilòmetres de Palma podríem veure per primer cop una lesbiana i els estrangers visitarien la festa i s’animarien a comprar un pis a l’illa. Just el contrari del que defensa Podem.

Ben Amics denuncià la «mercantilització de l’Orgull» i les «indesitjables actuacions amb doblers públics». El Lobby de Dones ha assegurat que «el tarannà [de Vivas] no ha afavorit l’extensió del feminisme com el gran moviment alliberador, just i pacífic que ha estat sempre».

José Hila, batle de Palma, ha destituït Vivas amb el suport del partit que la fitxà. Sembla que Vivas al final entregarà l’acta de regidora i l’esquerra mantindrà la majoria a Cort, però la crisi tendrà conseqüències electorals.

D’aquí a uns mesos començarà un nou procés d’elaboració de les llistes per a les eleccions municipals i autonòmiques. Seria bo que els partits s’oblidassin de les estrelles i cercassin candidats amb unes qualitats molt senzilles. La primera és que siguin assenyats. La segona és l’honradesa. La tercera, habilitats de gestió. El demès no és essencial. Als futurs aspirants gosaré aconsellar-los amb una frase de Mauricio Wiesenthal: «Aprendre a pensar críticament, tant amb la raó com amb el cor, és l’únic mètode de saviesa que permet progressar». Seny, seny i seny.

Compartir el artículo

stats