Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

La idea d’Europa

Les paraules que encapçalen aquest escrit són el títol d’una conferència que temps ha —principis d’aquest segle— va fer Georges Steiner, on reflexiona sobre el que és Europa, aquesta Europa que suscita l’ambivalència del sunt lacrimae rerum virgilià, el plor de l’adversitat o les llàgrimes de les malastrugances humanes, amb una interpretació molt lliure dels versos adés esmentats; potser el context té molt a veure amb els naufragis, amb el desig de terra, de sentir-la sota els peus. Si per idea d’Europa entenem uniformitat de pensament o tots a l’una com els tres mosqueters d’Alexandre Dumas, aleshores estem equivocats, especialment pel que fa a l’entusiasme mosqueter. Pertànyer a l’OCDE o a l’OTAN, o a la zona euro o a qualssevol altres associacions i comissions europees, no constitueix, ni de bon tros, la visió d’una Europa unida, malgrat que hi ha pensaments de gran semblança. Només cal mirar el que està passant amb els immigrants —excepte amb els ucraïnesos—, les dificultats que comporta acollir-los i fes-los un lloc en el teu espai, on hi ha percepcions i sensibilitats confrontades que van des del rebuig més radical fins a l’acceptació més compassiva. Europa no es posa d’acord amb això i davant el buit legal existent, es creen camps que eufemísticament anomenem «d’acollida», quan són de «refugiats» o pitjor encara, «presons», i allà estan, talment com si fossin bestiar, malvivint sota situacions precàries, com els que hi ha a la zona grega i turca, per citar-ne els més coneguts. Més enllà d’aquest tema, sempre agitat, i que per ara no té desllorigador, Steiner defineix que Europa està feta de cafès, lloc de cites i de conspiracions, de tertúlies i tafaneries. En cada ciutat, ja sigui Viena, París, Londres, Barcelona, Lisboa, Madrid, hi ha més d’un club que n’és representatiu d’això, lloc per a absorbir una bona tassa de cafè, o un bon vi, o cervesa, i que proporciona un escenari idoni per treballar, somiar, jugar a escacs o simplement per a escalfar-se mentre escoltes les converses dels altres. Si vols assabentar-te de fets i esdeveniments, és aquí on has de dirigir-te. Els cafès són com les àgores per als grecs, el centre topogràfic i vital d’una ciutat, l’espai públic principal on es forja pròpiament la identitat. Mentre hi hagi cafès, havia dit Walter Benjamin, la idea d’Europa tindrà contingut. Recordo una vegada que estant a Istanbul, em vaig dirigir cap a l’hotel Pera Palace, molt visitat perquè allà es va allotjar Agatha Christie, en la famosa suite 411 i on, segons alguns, va escriure part de l’Assassinat a l’Orient Express. Les visites en aquest hotel s’han convertit en visites de culte tot cercant entre els seus racons la màgia que va ser capaç d’inspirar a la tan prolífera escriptora. I ja que parlo d’Istanbul, la considero una de les ciutats més cosmopolites que existeixen entre Occident i Orient. Encara avui es debat, amb arguments a favor i en contra, si Turquia pertany a Europa o no. Una altra de les idees que desenvolupa Steiner són els recorreguts a peu per Europa; és a dir, es centra en la cartografia del peu humà, capaç de recórrer tota la geografia europea talment com si fos un flâneur, que passeja, camina, deambula i mira. Només ens cal un esguard retrospectiu als trams geogràfics de l’època medieval de Compostel·la, Roma i Jerusalem i altres indrets que no per ser tan coneguts no vol dir que no foren importants. Els peus no es cansen de travessar rius, muntanyes, planes. Tot forma part d’aquesta cartografia humana que Chateaubriand va posar en solfa amb el seu Itinerari de París a Jerusalem i com des d’aleshores es viatja per explicar les rutes que s’han seguit, però hem d’anar amb compte amb l’afany de veure’l tot sense veure res (moltes fotografies i poca vivència). El Danubi de Claudio Magris és tot un exemple del suara esmentat, una mena de vademècum curull de paisatges, trobades, personatges, experiències, històries i anècdotes que travessen tot el riu, des del seu origen fins a la seva desembocadura. Una vegada hem passat els Pirineus, una vegada superat els Alps, contemples la immensa planúria centreeuropea, un camp totalment aplanat que ha esdevingut la història de les llargues marxes militars, però també una tomba per a milers i milers d’europeus que veieren com les seves esperances foren frustrades, tallades de cop, a causa de guerres fratricides, de guerres de religió, guerres de poder, guerres insulses que només han portat dolor, carestia i barbàrie. Així era abans, així és ara. Els bípedes som capaços de tot; tanmateix, hem tingut la capacitat, diu Steiner, de desenvolupar tres activitats d’una grandesa transcendental: la música-poesia, les matemàtiques i el pensament especulatiu. Europa és un mosaic multicultural, amb una diversitat lingüística considerable, cultural i social. Ara bé, hem de parar esment en la plaga dels odis ètnics, dels nacionalismes xovinistes i de les reivindicacions partidistes, que encara es bressolen entre nosaltres. Tot això està molt present. Si l’expansió planetària de la llengua —en aquest cas de la llengua angloamericana—, l’estandardització tecnològica i la universalitat d’internet ens han ofert grans avenços cap a l’eliminació de fronteres i la superació d’odis intestins, cal restar amatents a què no ocupin tot el nostre espai. Els lingüistes estan molt preocupats pel que fa a la mort d’una llengua, car això significa la mort d’un poble, de la seva història, de les seves arrels. Només cal esperar que el temps faci desaparèixer tot rastre. Quan era petit l’únic contacte que tenia amb el català escrit era el full dominical de la diòcesi de Vic, un privilegi concedit en aquells temps per Franco, però no recordo ben bé per què, mentre que a casa podíem parlar en català, no en el carrer, quelcom semblant a Aznar que només parlava català en la intimitat. També arribaven llibres clandestins escrits en català a través de Perpinyà, a un tir de pedra de casa nostra. Fins i tot en el barri on havia viscut, a la meva mare, li deien «la catalana», catalans en la nostra pròpia terra. Quan un infant no juga amb la seva llengua materna, això vol dir que passa alguna cosa, que la llengua està malalta, coixeja. Probablement, la llengua és una de les eines més característiques de la identitat i del patrimoni cultural d’un poble. I en aquest sentit, cal preservar-la. La llengua, com en el mite de la torre de Babel, pot tenir dos sentits, o uniformitat o diversitat, imposar o acceptar. Si s’imposa amb arrogància i desmesura, pot crear rebuig; però també la mort de la llengua minoritària. D’aquí el zel d’alguns en fer sobresortir la llengua com un patrimoni inalienable. Tot passa per la importància que té integrar-se en el lloc on hom viu i assumir la llengua com a pròpia. En aquest sentit, la pluralitat de llengües és una riquesa. Com diu Steiner, Europa morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials. Mireu el que està passant amb l’arameu, la llengua més antiga de Llevant, que malauradament desapareix a causa de la guerra i la desestabilització de països com Iraq i Síria. Amb tot, una observació: la majoria de països europeus caminen cap a un monolingüisme propiciat pels estats sota el lema «un estat, una llengua». Finalment, el nostre autor subratlla que la idea d’Europa està entrellaçada, agradi o no, a la història del pensament grec i amarada de les doctrines del cristianisme occidental. Fins i tot les guerres de religió entre catòlics i protestants han modelat el destí d’Europa i el mapa polític del continent. Actualment, Europa lluita per alliberar-se de les seves èpoques fosques que, evidentment, són molt presents, i així recuperar aquell humanisme d’homes com Montaigne i Erasme, Voltaire i Kant.

Compartir el artículo

stats