La comunitat esportiva illenca se n’anà a dormir diumenge passat amb diverses notícies: per una banda, el RCD Mallorca continuava a Primera Divisió. Per l’altra, l’Atlètic Balears tenia cada pic més difícil entrar en els play-off d’ascens a Segona A. En dies anteriors, s’havia certificat la previsible pèrdua de categoria del Palmer Palma Bàsket. Cap de les tres eren imprevistes. Però totes elles amb un nexe comú: la manca de pressupost.
Si començam xerrant dels baleàrics, és molt evident que és just premi a una temporada irregular. On la permanència durant gran part de la temporada entre els millors era deguda, principalment, a que els seus oponents treien pitjors resultats. No a que fossin més dolents: senzillament, els marcadors no els eren propicis. És molt diferent. Alguns dels seus rivals han patit els mateixos clixès: crisis institucionals, fuga de jugadors, manca de doblers…tot ha ajudat a que els blanc-i-blaus anassin aguantant en llocs capdavanters. Però si hom mira els mèrits esportius «strictu sensu», se n’adona de que la darrera victòria local a l’Estadi Balear data de…dia vuit de maig. Després d’un seguit d’empats anteriors, tan sols maquillats per la golejada contra el Barcelona B i la victòria davant el cuer, l’UCAM Múrcia. Sentint-ho molt pels seus seguidors, però no entrar en la lluita per l’ascens és el millor que li pot passar al club de Son Malferit. D’aconseguir-ho, el seu contrincant seria un equip amb la moral alta, armat psicològicament. Més val no veure-ho: tot i que el futbol és màgic, el repàs podria fer molt mal.
Respecte als «barralets», hem de ser sincers: s’han coronat com els millors dels pitjors: trenta-nou punts després de trenta-vuit jornades són uns guarismes que normalment envien un equip a Segona. És una realitat sense masses discussions possibles. Essent sincers: si no s’ha perdut la categoria ha estat pel baix nivell presentat pels seus oponents. No pels mèrits propis. Recordar la golejada en contra del Granada, amb uns jugadors que a la mitja part desitjaven la fi del partit. La neteja necessària al vestidor per a conformar un grup mínimament competitiu fa entrar molts de dubtes. Els primers, en quan a viabilitat econòmica es refereix: cal una inversió considerable per establir-se a l’elit del futbol espanyol. Que a dia d’avui, no creiem que la llunyana propietat vulgui fer: per aquesta, el Mallorca és, bàsicament, un negoci. Amb uns temps d’inversió i de retorn. Del que faci Sarver amb els drets de televisió podrem saber si enguany es tracta del primer…o del segon. En el segon cas, pot tenir molta feina el director tècnic mallorquinista si vol conjuntar un equip equilibrat entre línies. El mateix li deu estar passant al seu col·lega de l’ Atlètic Balears, davant la presumpta descomposició de la plantilla que se li acosta.
No seria d’estranyar que l’any qui ve per aquestes dates estiguem xerrant de doble descens al futbol mallorquí. Mentrestant, els esforçats i ben pagats analistes de ben segur que continuaran donant-li voltes a aquella o altra jugada dubtosa….Hem de ser sincers: el descens es comença a consolidar segons quines determinades decisions es prenen a la pretemporada. Recòrrer al moltes vegades curiós mercat de cessions pot estalviar molts recursos econòmics, però no consolida un projecte. Com també és ben possible que l’adaptació al nou pressupost passi per una neteja de les en alguns casos sobredimensionades àrees tècniques.
Deixo pel final la situació del Bàsket Sant Agustí. Fins ara, Palmer Palma Bàsket. Per un costat, s’hauria d’aplaudir l’esforç de gent com Guillem Boscana per tirar endavant un club de bàsquet a Mallorca. Però per l’altre, feia molt de temps que la situació esportiva de l’entitat penjava d’un fil. Potser l’obsessió de voler pujar a l’ACB és el que ha acabat diluint amb el pas dels anys un «a priori» envejable projecte esportiu. Seria necessari trobar un cert equilibri institucional, i saber el lloc que correspon a tots i cadascun dels integrants del club. Els entrenadors han de tenir llibertat a la seva parcel·la. A la vegada que els directius s’han de limitar a que la faceta administrativa i institucional funcioni. El record de Jesús Gil y Gil, Josep Lluís Núñez Clemente o Ramón Mendoza Fontela fent d’entrenadors d’Atlético de Madrid, FC Barcelona i Reial Madrid respectivament, no du a grans records pels seus seguidors. En canvi, quan es limitaren a exercir la seva tasca de manera discreta, les coses anaren d’una altra manera. Ara, s’anuncia que altra vegada glòries del passat plusquamperfecte «supervisaran» el present del Bàsket Sant Agustí. Poden sorgir situacions incòmodes: la duplicitat de funcions sempre ha estat un llast per a qualsevol institució. Pel bé del club, seria necessària una recapitulació en els plantejaments programats: si no, no seria d’estranyar un campionat 2022-2023 problemàtic pels «agustinets».
