Opinión | Tribuna

El diàleg, qualitat de la comunicació

Sempre he entès el diàleg com eina de transformació personal i social. En l’exercici de la comunicació no podem aïllar-nos ni prescindir de l’altre, convertint el diàleg en un monòleg o quelcom semblant enfonsant-nos en l’autoreferencialitat que només pensa en la pròpia comoditat o el domini sobre els altres. El secret d’un diàlegs fecund sempre serà la voluntat d’escoltar i amb la intenció d’aprendre de l’altre. Si això és vàlid per a la relació interpersonal, molt més encara ho és per a la comunicació social. El papa Francesc -en la 56 Jornada Mundial de les Comunicacions socials- centra l’atenció sobre el verb «escoltar» i diu que és decisiu en la gramàtica de la comunicació i condició per a un diàleg autèntic.

En el Missatge per aquesta Jornada de les Comunicacions socials, relata que «a un il·lustre metge, acostumat a curar les ferides de l’ànima, li preguntaren quina era la necessitat més gran dels éssers humans. Respongué: «el desig de ser escoltats». És un desig que sovint es manté amagat, però que interpel·la a tots els que estan cridats a ser educadors o formadors, o que exerceixen un paper de comunicador: els pares i els professors, els pastors i els agents de pastoral, els treballadors de la informació i tots els qui presten un servei social o polític». Quants problemes apareixen com l’automarginació, la depressió i fins tot el suïcidi perquè no hi ha una autèntica comunicació o un aclaparament d’informació que no es digereix.

La proposta que fa és la de l’escolta com a condició de la bona comunicació. «Escoltar és, per tant, el primer i indispensable ingredient dels diàleg i de la bona comunicació. No es comunica si abans no s’ha escoltat, i no es fa bon periodisme sense la capacitat d’escoltar. Per tal d’oferir una informació sòlida, equilibrada i completa és necessari haver escoltat un llarg temps. Per explicar un esdeveniment o descriure una realitat en un reportatge és essencial haver sabut escoltar, disposats també a canviar d’idea, a modificar les pròpies hipòtesis de partida». Estam davant la necessitat d’un exercici quotidià, ja que entram en diàleg en qualsevol moment del dia i hem de saber interpretar el que succeeix i discernir les millors opcions per entendre’ns.

El papa Francesc constata i ens fa saber que «la capacitat d’escoltar la societat és summament preciosa en aquest temps ferit per la llarga pandèmia. Molta desconfiança acumulada precedentment cap a la «informació oficial» ha causat una «infodèmia», dins de la qual és cada vegada més difícil fer creïble i transparent el món de la informació. És precís disposar l’oïda i escoltar en profunditat, especialment el malestar social augmentat per la disminució o el cessament de moltes activitats econòmiques». La manca de diàleg social apareix quan no hi ha voluntat d’entesa entre les persones i de forma sistemàtica l’altre no compta en la meva vida o no vull que hi compti, quan de forma explícita o implícita arribo a dir que l’altre no es ningú per a mi. La repercussió en els mitjans de comunicació és immediata i la influència negativa.

El diàleg, com tot mitjà de relació humana, està dins aquests mateixos paràmetres. És la paraula que m’arriba a través de l’altre mitjançant la seva correspondència a la meva iniciativa de comunicació. Del diàleg caldrà sempre parlar-ne i fer-ho des de molts diversos angles. La raó és perquè parlar, dialogar, conversar, comunicar-se forma part de la vida, i no podem deixar de fer-ho si tenim el cor ple d’alguna cosa. El papa Francesc ens suggereix «escoltar amb l’oïda al cor». Pot haver-hi una sordesa interior pitjor que la sordesa física, per això cal vetlar l’actitud d’escolta, l’escolta de l’altre a qui ens apropam amb obertura lleial, confiada i honesta. D’altra part «lamentablement, la falta d’escolta, que experimentam moltes vegades en la vida quotidiana, és evident també en la vida publica, en la que, en lloc de sentir l’altre, el que ens agrada és escoltar-nos a nosaltres mateixos. Aquest és un símptoma que, més que la veritat i el bé, es cerca el consens; més que a l’escolta, s’està atent a l’audiència. La bona comunicació, en canvi, no tracta d’impressionar el públic amb un comentari enginyós dirigit a ridiculitzar l’interlocutor, sinó que presta atenció a les raons de l’altre i tracta de fer que es comprengui la complexitat de la realitat».

Amb el procés sinodal, del qual ara a Mallorca hem conclòs la fase diocesana en comunió amb totes les Esglésies particulars del món, s’ha dut a terme una experiència molt gratificant d’escolta, com han comentat els mateixos participants. Una experiència que volem continuar i tothom demana que es continuï. Volem fer de l’Església, de la nostra Església, un espai de diàleg, un espai de vertadera escolta, on tota persona s’hi trobi acollida, escoltada, compresa, valorada i estimada.