Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum

Joan Riera

La Rosa del PP

Eren els anys més durs del boicot del PP de Jaume Matas a Diario de Mallorca. Al president multicorrupte no li agradaven les informacions sobre les seves maniobres per canviar la voluntat popular en el decisiu districte de Formentera. Inscrivia residents a l’estranger a l’illa per aconseguir un escó amb molt pocs vots. El ministre de José María Aznar decretà la marginació informativa i econòmica d’aquest diari.

Un diumenge d’aquells inicis del segle XXI, un redactor es trobava a un quiosc proper a la plaça Gomila. Una política conservadora llegia les pàgines del diari en les quals es contava la batiada com Operació Mapau. Després, comprà un grapat de publicacions, sense incloure la nostra. Necessitava conèixer què sabíem d’una operació que es dirigia des del seu departament, però no volia arriscar-se a què algú la veiés amb aquells papers declarats herètics pel PP. Quan els populars aixecaren el vet, ella fou de les primeres a enviar articles a les nostres pàgines d’opinió. La lectora d’amagat era Rosa Estaràs, que acaba d’incorporar-se a la direcció del partit que aquesta setmana ha designat Alberto Núñez Feijóo.

La política de Valldemossa és una supervivent política, capaç de seguir en primera línia sense importar les tempestes ni els terratrèmols que han sacsejat als conservadors. També és l’exemple de la casta política –de dretes i d’esquerres– que mai ha tingut una feina fora del sector públic. El 1991, amb vint-i-cinc anys, ja era directora general amb Gabriel Cañellas. Tres anys després, quan l‘amo, com era conegut l’expresident, eliminà la vella guàrdia del Govern –Jeroni Saiz, Jaume Cladera…–, ascendí a la conselleria de presidència i, poc després, ja era vicepresidenta.

Aznar liquidà Cañellas el 1995. Per la corrupció del Túnel de Sóller i perquè no fos «una piedra en mi camino a La Moncloa». Estaràs fou fotografiada plorant al costat del president, expulsat del Consolat de la Mar poc després d’aconseguir el seu primer triomf per majoria absoluta en solitari. Cristòfol Soler no comptà amb ella, però ja és conegut que l’avui independentista durà menys d’un any a la presidència del Govern. Jaume Matas la convertí en consellera de Presidència i portaveu del Govern després d’executar Soler amb la complicitat de Joan Fageda, Joan Verger o José María Rodríguez, entre d’altres.

El primer Pacte de Progrés desallotjà el 1999 als populars d’una institució que controlaven des de feia setze anys. Encalentir un escó a l’oposició no és plat de gust. Estaràs emigrà al Congrés dels Diputats, un lloc adequat per fer relacions amb el poder central del partit. Quan el 2003 Matas guanyà les eleccions que obriren la legislatura de la gran corrupció, Estaràs tornà a la vicepresidència. Però quatre anys després tornaven a perdre i l’home del «hágase» emigrà als Estats Units. La valldemossina es convertí en presidenta de partit i, per lògica, semblava que seria la candidata pel 2011. No obstant això, decidí deixar la cadira i emigrar a Brussel·les, al Parlament Europeu. De passada es protegia davant una possible investigació del jutge José Castro, que dia sí i altre també, obria peces separades per investigar la corrupció.

I allà segueix, tretze anys després, complint la seva tercera legislatura. Amb un sou proper als 9.000 euros bruts mensuals, més dietes, i la possibilitat de contractar assessors per valor d’uns 25.000 euros.

Intenti trobar algú amb una carrera política tan llarga i rellevant. No n’hi ha gaire. Francesc Antich va amb set anys de retard. Tal vegada Francina Armengol empati, però necessita guanyar per tercera vegada o perdre i anar al Senat en lloc de l’apotecaria d’Inca. La majoria ho han deixat abans o han arribat després. No m’estranya que Feijóo vulgui tenir a prop una supervivent. Si un dia hi hagué una Rosa d’Espanya, fa molts d’anys que aquí tenim una Rosa del PP.

Compartir el artículo

stats