No hi ha com tenir bons amics. Amigues i amics que saben com fer-te feliç mitjançant petits detalls, que al cap i a la fi són els que donen sentit a les nostres vides. Enguany no vaig poder acudir a la festa del llibre per antonomàsia, la bella i lluminosa Diada de Sant Jordi. Però un drac alat, el de la seva amistat incondicional, s’encarregà de portar-me alguns llibres que ara, amb el seu permís i davant la celebració de la cita literària del passeig del Born, no em puc estar de ressenyar, ni que sigui a manera d’enorme i sincera gratitud.
El primer d’aquests llibres fou la darrera entrega de Miquel Rayó, Memòria de camins (Nova Editorial Moll, 2022). Conec en Miquel des de fa molts d’anys i compartim força coses, entre elles l’estima per la naturalesa i aquesta necessitat atàvica de trescar pels camins del món. És un llibre petitó, d’un format gairebé de butxaca, com aquells que un temps, abans de la irrupció dels telèfons mòbils a les nostres vides, dúiem a la motxila per tal d’orientar-nos en les nostres incursions pels boscos i comellars de la serra de Tramuntana. Precisament a aquest privilegiat indret de la nostra illa està dedicat el primer dels capítols del llibre, que ofereix un tast per paratges tan diversos com el Pirineu, les muntanyes escoceses o el camí dels Inques. No és, tanmateix, una guia de passeig o un llibre d’excursions a l’ús. És més aviat una reflexió bella i serena sobre el fet de caminar, allà onsevulla, i dels beneficis que comporta. Diu, en Miquel: «Tots els camins es perden, si no són caminats. Caminar té el ritme del cor i de la naturalesa, més acollidors que els ritmes agitats del tragí urbà o dels viatges fets amb cotxe (...). Fer passes desaccelera presses i assossega glatits. Obliga a parades de repòs. Permet l’observació». No és poca cosa, ben mirat!
El segon dels llibres va ser Le discutiría a Rosalía (Taller Paz Alomar Edicions, 2020), un poemari de Rosamaria Alberdi en què descriu els dolorosos moments viscuts a causa d’una delicada malaltia entre març i juliol de 2019. El títol parteix del conegut poema de Rosalía de Castro Negra sombra, el contingut del qual sembla qüestionar per endinsar-se en un monòleg íntim i esperançador: «Tengo amigos / que me darían / espacio / en sus venas / para que discurriera / mi sangre alborotada». Però tal vegada la major virtut del recull és la claredat amb què exposa els diferents estats d’ànim pels quals passa i que van des del desconcert inicial («¿Qué es ese mal / que me oculta / el horizonte / y me duele / en las articulaciones?») fins a la conciència d’una sanació no exempta de canvis en la percepció d’allò més bellugadís i personal («Estoy volviendo, / lo sé seguro / Lo que no sé / es quién vuelve / ni adónde vuelve”). Tanmateix l’encert més gran dels versos que conformen el poemari és, tal com s’afirma en un dels pròlegs que els precedeixen, la d’anomenar d’una manera prou precisa i encertada qüestions a les quals els manuals a l’ús només poden aproximar-se, i fer-ho a més a més amb una inusitada lucidesa i elegància: «Poder nombrar / algunas cosas / es abrir / rendijas de luz / en lo oscuro».
Encara m’havien d’arribar dues entregues més. Dues novel·les corals, una des de Gandia i l’altra des de Barcelona. Althaia (Viena Edicions, 2022) és el darrer relat de Juli Capilla (València, 1970), obra amb què va aconseguir el XLI Premi de Narrativa Curta «25 d’abril» Vila de Benissa. Capilla no és nou, en l’ofici d’escriure. Ha estat mereixedor de nombrosos premis i distincions tant a la Comunitat Valenciana com a Mallorca, on ha viscut i treballat com a professor d’Educació secundària. Althaia és, sobretot, un cant a la bellesa de viure, un relat en què la passió amorosa i la recerca d’un ideal estètic -i ètic, m’atreviria a dir- conflueixen en un indret emblemàtic de la Marina Baixa alacantina, la vila d’Altea: «Vaig arribar a Altea a primeries d’un mes d’abril. En travessar el túnel del Mascarat, la mar es veia plàcida, com una bassa d’oli. S’hi respirava una calma bella, lluminosa, conciliadora...». I no els dic res més. En tot cas paga la pena endinsar-s’hi, en aquesta atmosfera càlidament mediterrània. Un espai on, malgrat tot, encara és possible gaudir de l’art i la bellesa, tal com ens suggereix Juli a través d’un valencià acurat i fresc, en la línia dels millors escriptors i escriptores d’aquelles latituds.
I ja vaig amb el darrer. Ricard Pérez (Barcelona, 1961) és un prometedor -i no és cap tòpic- escriptor barceloní que tot just acaba de publicar la seva segona novel·la, La cel·la blanca (Stonberg Editorial, 2021). Prou realista i ben escrita, l’autor ens transporta al convuls món de Narcís Salvatella, un home que transita des de la ingenuïtat a la desesperació, tot amb el rerefons de les malalties mentals i els referents culturals -musicals, especialment- i socials de la Barcelona dels anys 80. Potser la millor carta de presentació siguin aquestes paraules de Gabriel Barceló Bover al pròleg de l’obra: «En la nostra existència, avui tan competitiva, tan sols l’amor, la comprensió, la paciència i l’amistat sincera esdevenen els millors remeis a les depressions, als problemes mentals i a la frustració de tantes vides destrossades».
Aquestes són algunes de les papallones que decidiren cercar aixopluc a l’interior de la bústia de ca nostra. Aquests dies el passeig del Born de Palma n’anirà ple, d’aquestes i altres papallones literàries. Estic segur que vostès també trobaran les seves: només desitj que la tria sigui tan generosa i plaent com la que jo, gràcies a un grapat de bones persones i magnífics escriptors alhora, he tengut la sort de poder gaudir i experimentar.
