Les entitats locals són, per definició i per realitat, els ens que més a prop estan de la gent, de més proximitat, i que també ofereixen serveis bàsics i essencials, com ara el manteniment de parcs, el provisionament d’aigua potable o l’enllumenat, entre moltes més coses.

S’ha de dir que més enllà de les competències pròpies que li són assignades per la llei de règim de bases local 7/1985, en desenvolupa d’altres que serien en tot cas impròpies. Els ajuntaments, entre ells el de Ciutat, han anat assumint competències que ningú feia, i que en molts de casos són profundament transformadores per a la gent, posant un exemple, el servei d’escoletes municipal, entre d’altres.

Aquest desenvolupament de serveis, que només els ajuntaments oferim, ja sigui per error o omissió, són essencials i aquests s’han de seguir donant i a poder ser ampliats. Aquesta realitat de serveis ve acompanyada d’una limitació de recursos i poc marge tributari. Ja que els ajuntaments només tenen dos impostos sobre els quals els equips de Govern locals poden jugar: l’Impost sobre Bens Immobles (IBI) i l’Impost sobre vehicles de transmissió mecànica (IVTM). Aquesta realitat fa que oferir serveis que no venen recollits a la llei 7/85 ens generi als ajuntaments, en molts de casos, un endeutament crònic, una pèrdua de la qualitat del servei i, en el pitjors dels casos, la seva externalització i/o privatització.

Segons un informe de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) es xifra aquest infrafinançament en 10.000 milions d’euros a l’any entre tots els municipis de l’estat espanyol. I que la despesa dels ajuntaments en competències impròpies ascendeix de mitjana al 25% de la despesa total d’una entitat municipal. Una quantitat que en els ajuntaments més petits sol ser molt més alt, a més que en molts de casos no es té ni la capacitat financera ni de personal per donar certs serveis.

Però tampoc podem oblidar la llei que ens restringeix a diari, evitant que poguem desenvolupar totes les nostres competències, especialment en matèria de contractació de personal per dotar de forma suficient els nostres serveis públics, que no és altra que la llei 2/2012 d’estabilitat pressupostaria i sostenibilitat financera. És cert que l’actual govern de l’estat ha rebaixat en part les limitacions, però sota el meu punt de vista segueix essent insuficient. Aquesta ha de ser derogada per garantir la sobirania municipal de totes les administracions locals, permetent el desenvolupament dels serveis que la gent utilitza cada dia amb una gestió directa. És a dir, que ho desenvolupi el propi ajuntament i lluitar contra les privatitzacions, que en molts de casos per mantenir el servei acaba essent externalitzat.

Per a resoldre aquesta situació és essencial que les administracions de rang superior dediquin, no només a l’ajuntament de Palma sinó a tots, un finançament adequat per a seguir oferint els serveis que actualment es realitzen, sinó que també poguem ampliar i millorar els serveis per millorar la vida de la majoria social.