Bé, ara ja ens han convençut, la cançó «Llegó la mami. La reina, la dura, una Bugatti. El mundo ‘tá loco con este body. Si tengo un problema, no es monetary…» és una obra mestra de la música que es convertirà en atemporal, indubtablement la que millor ens representava al festival d’Eurovision, sempre a criteri dels jurats professionals, ja que el vot popular -principalment jove- anava per uns altres camins.

I és que les preferides per anar al festival per als joves, com així ho va demostrar el vot popular, eren les Tanxungueiras, amb una proposta trencadora, fresca, amb missatge i arrelada a la terra, però… ai, cantada en les llengües oficials de l’estat espanyols diferentes del castellà. Segurament aquest no va ser el motiu, o no només l’únic. Tothom sap que com bé diu la Constitución Española aquestes llengues són una riquesa que s’ha de potenciar i protegir com així sabem que es ve fent històricament (és ironia, per si algú no ho havia notat), però el jurat espanyol va decantar la balança cap a Channel i la seva cançó en spanglish.

Suïssa participà l’any 1989 amb una cançó cantada en romanx, una llengua amb uns pocs milers de parlants. França, país tant o més centralista que Espanya ho ha fet en cors, bretó i crioll-haitià. També s’han pogut escoltar en aquest festival cançons en llengües europees tan esteses com el samagitià, el vöro, el romaní, el carelià, el tàrtar de Crimea, el torlata, el sami del nord o l’abjasi. Igualment en llengües no europees o mortes: tahitià, suajili, japonés, sànscrit, llatí… Fins i tot en llengües artificials inexistents!

Està clar, doncs, que es pot participar (i guanyar) aquesta mena de festivals amb independència que s’entengui o no la lletra de la cançó -un dels arguments recurrents per defensar que només enviem cançons en castellà i/o anglès-. De fet, m’atreviria a dir que les úniques estrofes que recordam -espanyols i estrangers- d’una de les poques cançons guanyadores que hem presentat són «la, la, la, la, la…». Què més diu la cançó? Ara no et facis l’interessant, si ho saps és perquè has engegat el cercador d’internet!

Però en 60 anys mai ha estat el moment adient per sentir una cançó en gallec, euskera o català (l’any 2004 Andorra va participar-hi amb una cançó en català). Encara que només fos per compensar el que va passar al seu moment amb la possible participació de Joan Manuel Serrat en català, l’ocasió era immillorable. Preferirem remetre una actuació amb una cançó que insisteix en la cosificació de la dona, a la que si elimines una bona coreografia perfectament executada per uns cossos voluptuosos mostrant carn… que li queda?, que aporta?, quin missatge deixa?

I de nou el xoc brutal entre la valoració dels jurats professionals (adults) i el vot jove popular (jove). Mentre els primers quasi atorgaren la victòria a Espanya en un frec a frec amb Gran Bretanya, els segons votaren de forma massiva el grup ucraïnès, amb algunes similituds amb les Tanxungueiras pel que fa a ser una aposta innovadora però arrelada en la música tradicional, i amb missatge. Segurament la qüestió solidària amb aquest país brutalment invadit per Russia hi tengués quelcom a veure, però no crec que sigui l’únic motiu.

Pot ser en lloc de queixar-nos tant de la música que consumeixen els i les nostres joves, tant pel que fa a la seva ínfima qualitat musical com al contingut de les seves lletres, hauríem de fer l’autocrítica que aquesta és la música que hem produït i promocionat fins a l’extenuació les generacions que els precedim.

Igualment, haurïem d’avançar en l’assumpció de la riquesa cultural i lingüística de l’estat espanyol més enllà de folklorismes, especialment a les comunitats monolingües.