Avui, 17 de maig, se celebra el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. Coincideix amb la data en la qual l’OMS, l’any 1990, va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals, posant fi a la percepció institucionalitzada d’una «malaltia susceptible de ser curada». Una fita cabdal, com també ho foren l’aprovació de la Llei de Matrimoni Igualitari (2005), la Llei reguladora de la rectificació registral relatiu al sexe de les persones (2007) o les diverses lleis LGTBI i trans que s’han anat aprovant a les Comunitats Autònomes. Les Illes Balears en som un exemple amb la Llei 8/2016, per garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per erradicar l’LGTBIfòbia.

El camí normatiu no atura i al Congrés dels Diputats s’hi estan impulsant importants iniciatives en la matèria, com la Llei d’Igualtat de Tracte i no Discriminació o el projecte de Llei per a la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans i per a la Garantia dels Drets de les Persones LGTBI. Aquesta darrera té per objecte desenvolupar, garantir i promoure el dret a la igualtat de totes les persones del col·lectiu i de les seves famílies, erradicant les situacions de discriminació i assegurant el lliure desenvolupament de la personalitat mitjançant un paper actiu de les Administracions i en donar un suport institucional a la diversitat afectivosexual i familiar, tot fomentant el respecte.

Però tot plegat no basta si no comptam amb la complicitat necessària d’una societat que ha de blindar-se davant d’una ultradreta que propugna l’odi a través de les tribunes que els faciliten els mitjans de comunicació o les institucions a les quals han entrat sols amb l’ànim de sabotejar-les. Fins que no assimilem aquesta corresponsabilitat no serem capaços de vèncer la xacra de les agressions LGTBIfòbiques que, per desgràcia, encara són presents a la nostra societat amb un increment més que alarmant, com testimonien les darreres dades del Ministeri de l’Interior.

Pels que hem viscut, en primera persona, diverses formes de discriminació o agressió LGTBIfòbica sabem perfectament que sols una arquitectura col·lectiva de contenció d’aquestes actituds podrà posar fre perquè no es tornin a reproduir. Els silencis còmplices de l’entorn o els «likes» a determinades publicacions a les xarxes socials on es fa befa de nosaltres, provoquen moltes vegades més mal que les paraules o els cops. Aquí es referma necessària una implicació radical dels poders públics, com s’estableix a les lleis, amb total convenciment i arribant a tots els estaments, inclòs el judicial entre altres àmbits.

Un d’ells, tal vegada el fonamental, és l’educatiu on s’hi impulsin estratègies per implicar tota la comunitat (i sí, incloses les famílies) en detectar possibles casos de discriminació i, pensant amb intenció constructiva, en generar un clima de respecte totalment propici per al desenvolupament de la personalitat dels nins i nines, de manera que puguin gaudir d’una infantesa i una joventut lliures de prejudicis i tuteles que els imposin com s’han de sentir amb el seu cos o de quin company o companya de classe poden sentir desig o enamorament.

Hem vist com recentment alguns titulars de premsa atiaven unes crítiques, amarades d’intolerància i transfòbia, a experiències molt positives de coeducació en aquests valors a l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca i que, ben aviat, eren recollides per la ultradreta per falcar el seu discurs d’odi contra aquells que no pensen, no estimen i no se senten com ells. Una mostra més que no podem defallir en la consolidació dels drets i avançar en la seva garantia. Mentre des dels professionals de la docència s’impulsen aquestes iniciatives, a l’altre costat n’hi ha que defensen les teràpies de conversió per a persones amb una orientació o identitat de gènere no «normatives» o imposen un PIN parental per censurar els valors de tolerància («ideologia de gènere», en diuen) que no volen ni escoltar.

No hi ha res guanyat. Especialment pel que fa a les persones trans*, que en moltes ocasions pateixen una doble o triple discriminació. Per a ells i elles cal construir un enfocament educatiu i un acostament des de l’afecte, el respecte i, molt especialment, l’empatia per unes persones que estan passant per un procés vital tan sensible. Necessiten tot el nostre suport, no qüestionaments que desviïn l’objecte dels debats i oblidin els subjectes sobre els quals cal legislar i actuar sempre en positiu. Estam parlant d’infants!