Ens pixen damunt i diuen que plou. És una dita amb la qual ens identificam molts mallorquins cada cop que arriba un salvador foraster. Desconec la raó, però tots els que venen de fora a fer negocis no es conformen en defensar el seu legítim dret a guanyar doblers. Volen, quasi exigeixen, que a més ens mostrem agraïts. Que ens posem de genolls i mostrem submissió absoluta i dediquem himnes als déus portadors de la bona nova.
El darrer en fer-ho és Royal Caribbean, la naviliera propietària del Wonder of the Seas, el creuer més gran del món. Fa uns dies, entrà a Palma mentre de la seva xemeneia sortia un dens fum negre. Semblava contaminació, però no, «era un plomall (vapors) creat pel nostre sistema de neteja de gasos (scrubber)». Tal vegada s’haurien de canviar a Balay que, a més de tenir alguna cosa de tots nosaltres, neteja més blanc.
Quan un fons d’inversió compra un paratge idíl·lic i proposa construir-hi centenars de xalets ens promet milers de llocs de feina, que beurem hidromel i menjarem ambrosia. Si el que es ven és la central elèctrica d’Alcúdia, es presenten com a benefactors especialitzats en la reconversió d’espais industrials que, a canvi, demanen construir cinc blocs de pisos. Alguns polítics compren la mercaderia. Ho va fer el portaveu popular Toni Costa al Parlament. Bramà contra la hipotètica pèrdua de milers de llocs de feina si reduïm mínimament l’afluència turística. Tot el mateix dia que els empresaris afirmen que no troben treballadors per cobrir la demanda. Si no hi ha gent per tanta feina, quin sentit té seguir creixent? Donar guanys a inversors llunyans? Si manquen conductors per autocars, com diu la patronal, és que sobren turistes o estan mal repartits.
Cada cop que algú diu que ve a crear prosperitat pels mallorquins li hauríem de demanar que posi fre a tanta generositat. En els darrers vint anys hem passat del primer lloc de l’Estat en fortuna per capita a la meitat de la taula classificatòria. Si ens continuen enriquint acabarem pidolant a la porta dels hotels.
Fa uns dies vaig compartir unes hores amb Boi Ruiz, exconseller de Salut de la Generalitat, Antoni Real i Joan Simonet, del Col·legi d’Apotecaris. Ruiz ens deia que la sanitat pública pot signar convenis amb entitats com Sant Joan de Déu, però que no convé fer-ho amb empreses sanitàries que tenen al darrere grans fons d’inversió. El dia que uns gestors llunyans miren els contes i l’Ebitda –guanys abans d’impostos i altres variables– no és el previst , pleguen i deixen penjada l’Administració.
Una cosa semblant ens pot passar amb el sector turístic i immobiliari. El dia que els grans fons d’inversió que ara mateix mouen els mercats no estiguin satisfets amb els guanys, deixaran bucs de formigó i hotels tancats. Fa estona que Mallorca hauria d’haver posat el pany i dedicar-se a millorar el que ja existeix sense augmentar l’oferta. Els illencs de primera o vintena generació viurien bé. L’ambició rau en altres als quals l’illa no les importa gens ni mica. Que tal vegada no la visitaran mai. Que, si la visiten, no les interessaran ni la seva gent ni cultura ni història. Tan sols els diners que puguin xuclar.
Els que ens volen tant de bé i consideren imprescindible devorar Mallorca per enriquir–la no són generosos. S’assemblen a Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, Duc de Lerma. El favorit de Felip III comprà nombroses propietats a Valladolid. Llavors va convèncer al rei per traslladar la capital a la ciutat castellana i vengué a preus elevats els immobles. Madrid es devaluà i llavors adquirí molts edificis i solars. En aquest moment va dir a l’inepte monarca que calia tornar a la capital abandonada. Aconseguí altre cop nombrosos guanys tornant a vendre car el que havia comprat barat. Un gran home. El prototip de l’especulador. A Mallorca hi ha molts admiradors del Duc de Lerma, encara que no el coneguin, però no han nascut els benefactors que venen a salvar-nos.
