Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Estabilitat laboral liquida

Hom diria que un dels majors èxits de la modernitat neoliberal com a pensament hegemònic -gairebé únic!-, ha sigut la normalització del que Ulrich Beck anomenà «societat del risc» i de la teoria de Zygmunt Bauman entorn del concepte, encunyat pel filòsof polonès, de «societat líquida».

Com és sabut, el sociòleg alemany no se centrava en els riscos físics, tot i que, si ara analitzés la crisi climàtica, ben segur els incorporaria. La seva recerca se centrà en els riscos socials inoculats a les societats per garantir el triomf del neoliberalisme. Beck, en una de les seves obres cabdals (Un nou món feliç: La precarietat del treball en l’era de la globalització) escriu: «El capitalisme socialment esmorteït és, més aviat, un cas d’Il·lustració aplicada. Es recolza en la convicció que només els qui tenen un habitatge i un lloc de treball segur, i, per tant, un futur material garantit, són (o poden esdevenir en) ciutadans capaços d’apropiar-se de la democràcia i de tornar-la viva».

Al seu torn, Bauman feia menció fonamentalment a la liquiditat de les vides de les persones no pertanyents a les elits. En «Estat de crisi» ens recordava que «una conseqüència immediata de la precarietat i de la frugalitat inherent a les posicions socials que l’anomenat «mercat laboral» ofereix en l’actualitat és l’àmpliament assenyalat canvi profund en l’actitud davant el concepte de «treball», i en concret, davant la idea d’una ocupació estable, que sigui prou fiable per a poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix».

Tanta disquisició sociològica-filosòfica, i tanta cita de, per a mi, dos dels referents per entendre on hem arribat, ve a tomb de la necessària matisació d’algunes anàlisis de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre d’enguany referides a les Illes Balears que es va publicar la setmana passada. Vegem:

Sens dubte, les dades quantitatives –especialment si es miren amb ulleres d’economia neoclàssica– són positives. Ho és que l’EPA estimi que el total de persones ocupades a les Balears sigui de 532.200. Això representa un increment interanual de 30.200 persones ocupades (+6,0%). Pel que fa a l’estimació de població aturada en la xifra de 117.100 persones (+0,22% que el mateix trimestre de l’any anterior), tot i no ser una dada per a festejar, no és una mala dada en un context d’un «mercat laboral» que reté un fort biaix estacional. Ara bé, són dues dades que, observades amb unes altres ulleres, incorporarien molts «emperons». A tall d’exemple: Quin percentatge d’aquestes ocupacions no generen pobresa laboral? Quantes tenen poc a veure amb indicadors de desenvolupament humà?...

Tanmateix, la gran matisació és sobre la següent afirmació de la nota governamental: «... s’ha observat una millora de la qualitat en l’ocupació en aquest primer trimestre de l’any. Així, tot coincidint amb l’aprovació de la nova reforma laboral, l’ocupació amb contractació indefinida ha estat de 328.300 persones, el que suposa 20.500 ocupats indefinits més que en el primer trimestre de 2019. També baixa l’ocupació temporal, ja que s’han registrat 99.300 persones ocupades en aquesta modalitat, el que suposa una caiguda de 12.900 ocupacions temporals». Davant tant cofoisme malda anotar una dada i un exemple de cas verídic:

La dada és que, segons l’EPA, seguim en el mateix elevat percentatge (més del 30%) dels darrers anys de persones assalariades amb una antiguitat contractual inferior a un any. Aquest és, a parer meu, l’indicador sobre el qual cal posar el focus per analitzar els efectes de la reforma laboral de 2021 en matèria d’estabilitat laboral. El cas verídic és el d’en Joan al què, uns dies abans d’acabar març, una petita empresa el va seleccionar per a una ocupació que s’ajustava plenament a la legalitat d’un contracte d’obra i servei. Val a dir que els aspectes sobre contractació de la nova reforma laboral entraven en vigor l’1 abril, per tant, durant el primer trimestre de 2022 era legal fer contractes de, posem pel cas, obra o servei i eventual per a circumstàncies de la producció seguint la normativa laboral imposada l’any 2012, de màxima permissivitat per a la contractació formalment temporal. A Joan li podien fer un d’aquests contractes. No obstant això, la gestoria de l’empresa va aconsellar que li fessin un contracte de fix discontinu. L’argument va ser el següent: Manquen pocs dies per a què aquest tipus de contracte per a obra o servei deixi de ser legal, i, en funció d’aquesta proximitat del canvi de normativa, hi ha algun risc que una eventual actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social consideri que hi ha frau i imposi una multa d’un cost per a l’empresa que serà substancialment molt superior al cost de l’acomiadament d’en Joan si, en acabar els sis-set mesos del programa que justificava un contracte temporal per la durada del servei, es decideix acomiadar-lo o no se li fa la crida com a fix discontinu en repetir-se la més que probable necessitat empresarial.

El cas d’en Joan és un exemple de com la contractació fixa (i fixa discontinua com a figura fulgurant de la liquiditat de la «nova estabilitat laboral»), en absència d’indemnitzacions dissuasives i salaris de tramitacions en casos d’acomiadaments improcedents, ha esdevingut en molts casos en una formalitat d’estabilitat laboral liquida. Una estabilitat laboral farcida d’inseguretats, incerteses, pobresa laboral ... En aquest sentit, a hores d’ara, resulta impropi definir «qualitat de l’ocupació» a una ocupació que no vagi íntimament associada al polièdric concepte de qualitat de vida. Entre altres coses perquè, malgrat que com bé diu Santiago Alba Rico «no hi ha cap manera mecànica de revertir la influència de l’extrema dreta», si les societats democràtiques no garantim uns estàndards decents de vida per a les àmplies majories socials, li ho posam en safata.

Compartir el artículo

stats