A l’article publicat el passat 23 de febrer, Una llei sense autonomia real de centres, em demanava per què la llei educativa aprovada al parlament no havia recollit les propostes d’ Illes per un Pacte, per tal que els centres educatius puguin perfilar les places que necessiten i així comptar amb un equip professional idoni, estable i comptin amb mecanismes de reconeixement de la seva implicació al servei del dret universal a l’educació de qualitat.
La resposta la coneixen tots els professionals del sistema educatiu: perquè els sindicats de l’ensenyament públic, ancorats en una visió corporativa de la seva tasca, no volen canvis en les condicions professionals dels docents. I perquè cap administració, des que tenim les competències en educació, independentment del seu color polític, mai s’ha atrevit a confrontar-los per por a subvertir l’anomenada «pau social».
Un exemple recent el tenim en el diari de sessions de l’aprovació de la LEIB. Més Menorca va proposar una esmena al punt 2 de l’article 85 sobre personal funcionari interí, en la que introduïa que les places ofertes comptessin amb «requisits de perfil específic vinculat al projecte educatiu del centre». Els redactors de la llei no la varen admetre i, com ha estat fins ara, just es recull que el perfil serà «informatiu», és a dir, la voluntat individual del professorat passa per davant la necessitat del centre i el seu alumnat. La raó fou que ja estava pactat amb els sindicats. Tema tapiat!
Hem de recordar que, més enllà que es mantingueren força reunions i negociacions amb ells, els sindicats de l’ensenyament públic no signaren el document de pacte educatiu, presentat l’abril de 2015, just abans de les eleccions. També votaren en contra del document de pacte educatiu aprovat pels membres de la comunitat educativa el mes d’abril de 2017 en el si del Consell Escolar de les Illes Balears.
La trentena d’entitats que constituïren Illes per un Pacte, més enllà de proposar un document de pacte educatiu, confiaven a provocar un canvi en la governança del sistema educatiu, que les decisions claus sobre les polítiques educatives deixessin de ser prerrogativa de la parella partits polítics-sindicats, i incloguessin també la resta de membres de la comunitat educativa.
Els docents (Menorca Edu21, l’Associació Professional de Docents d’Eivissa i l’Assemblea de Docents a Mallorca), les famílies (entorn a COAPA Balears i les FAPA de cada illa) i els directius (de les diferents associacions de directors de les tres illes) foren els pilars del moviment i representen aquesta comunitat educativa alternativa als sindicats que volia una major professionalització dels docents (formació, selecció, avaluació, carrera docent) i de les direccions i més autonomia de centres.
Dissortadament, des d’aquell 2017 en què el document s’aprovà al CEIB fins a la recent aprovació de la LEIB, la conselleria ha mantingut el tracte privilegiat amb els sindicats i ha mostrat poc interès a empoderar els altres components de la comunitat educativa, tot i que, amb molt bon criteri, a la llei apareixen les meses de diàleg permanent amb les famílies, els directors i la mesa de docents, a banda de la mesa sectorial de sindicats.
Els sindicats compten amb 87 delegats o alliberats, professionals docents dedicats a temps complet a les tasques de defensa i negociació de les condicions laborals i sociolaborals dels funcionaris docents. El fet és que a les freqüents meses sectorials, no només es tracten els temes laborals sinó tots els temes de política educativa rellevants. Un grup dels delegats sindicals tenen tot el seu temps per a mirar la normativa i fer esmenes.
Les famílies, amb associacions experimentades i un llarg recorregut, han mantingut la seva presència durant aquest temps. A Mallorca, per exemple, compten amb tres persones a temps parcial gràcies a subvencions convocades per la Conselleria, quotes de les associacions i participació en projectes diversos. D’aquesta forma l’atenció eficaç a la feina administrativa i d’assessorament propia de la federació queda garantida, alhora que la junta, constituida per voluntariat, pot centrar-se en el debat educatiu.
Les associacions de directors també estan consolidades. El 2016 es va crear la Mesa de directors, però no s’ha convocat amb la regularitat trimestral prevista a la normativa. Les associacions no compten amb cap subvenció, ni tenen cap alliberat. Tota la feina de lectura i propostes a la nova normativa i a l’esdevenir quotidià del sistema l’han de fer en hores afegides a la seva responsabilitat com a directors i líders dels centres educatius.
Tot i el paper cabdal de les associacions de docents en el pacte, de la feina persistent de l’Associació Professional de docents d’Eivissa durant tots aquests anys, l’única vigent, i que a la LEIB apareix la Mesa de docents, aquesta no s’ha convocat ni una sola vegada i les traves administratives han impedit, ara com ara, la posada en marxa del Col·legi de docents que està aprovat des de fa tres anys. Tampoc compte amb ajudes.
Confiem que la governança del sistema educatiu s’ampliï en un futur pròxim amb l’empoderament a ple rendiment d’aquestes altres Meses i, també, evolucioni cap a una major professionalització de les estructures decisòries de l’administració educativa, enfront de les conveniències polítiques.
