Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Som massa gent

Adreçat als pusil·lànimes, als qui acostumen a tenir el cor a frec d’esglai, convé, d’entrada, precisar dues idees sobre què vol dir ser massa gent. La primera precisió fa referència al fet que la saturació de població, l’empadronada i l’ocasional, a les Illes Balears és una dada objectiva que no permet gaires interpretacions divergents, sense perjudici que també constitueixi una percepció sensorial. La segona és que el fet que siguem massa no significa que cap resident hagi de partir a desgrat seu. Significa a peu dret que la població no ha d’augmentar —basta bé així com està!— per l’arribada de nous emigrants, siguin rics o siguin pobres. Però significa també i sobretot que el nombre de visitants ocasionals —altrament dits turistes— ha de minvar (sense matisos). Al cap i a la fi, ningú amb seny no dubta avui que fa estona que hem superat amb escreix els límits d’allò raonable pel que fa a la càrrega que el territori pot suportar sense posar en situació crítica el benestar de tothom i la viabilitat de la nostra convivència harmònica amb l’entorn.

Per tenir una referència numèrica clara, pensem per un moment que l’any 1971 la població illenca sumava poc més de mig milió de persones, i l’any 2021, 50 anys més tard, havia pujat fins a 1,17 milions (més del doble). O pensem que el mateix any 1971, quan el fenomen turístic ja havia esclatat feia una dècada, el nombre de turistes fou de 3,8 milions, i l’any 2019, el darrer que es pren com a referència vàlida, fou de 16,45 milions (sobrepassa el quàdruple). Que se sàpiga, ni el nostre territori s’ha expandit, ni tenim més recursos naturals, ni els aborígens hem descobert la manera de viure aïllats d’allò que ens envolta, com si fóssim autòmats. Al cap i a la fi, el nostre espai és el mateix que aleshores, quan la disbauxa es va fer present, però ara s’esdevé que gairebé tot està malmès o desfigurat.

Desconcerta comprovar com les autoritats polítiques d’aquí no fan absolutament res per invertir una dinàmica tan altament destructiva. No tan sols no fan res, sinó que, cegats per l’eufòria, celebren la reproducció suïcida de tot allò que ja coneixíem i que ens havien promès que no tornaria mai més. En efecte, abandonar el turisme de masses per fomentar un turisme molt més selectiu, deixar de jugar la carta del creixement desbocat per apostar pel decreixement i la inherent reducció de l’oferta foren les proclames públiques —avalades per economistes de gran prestigi— esteses durant l’auge de la pandèmia per aprofitar, es deia, l’oportunitat que se’ns oferia per mudar l’estat de coses regnant. Es tractava, així doncs, de passar dels excessos estructurals, d’haver-hi massa de tot, a la continència i la mesura.

Doncs bé, som exactament allà mateix on érem l’any 2019. Els projectes de revisió del model turístic se’ls ha dut una bufada de vent. La ministra de la cosa es perd per aquestes contrades a comprovar que la caixa registradora estigui ben greixada. AENA, que també malda per fer caixa com la que més, canta la glòria de les desenes i desenes de milers d’avions que aterraran i s’enlairaran com a les millors èpoques daurades (daurades per a AENA, naturalment). Desembarquen mil cotxes de lloguer —mil, ho heu llegit bé!— en un únic dia. Cada poc a Palma s’obre un nou hotel. Els monstruosos creuers, la presència dels quals als nostres ports s’havia d’espaiar, deien, continuen mostrant una de les cares més lletges del turisme massiu. Els hotelers, exultants de joia, admeten la tornada a les xifres d’antany. Els plans urbanístics, com el de Palma o de Felanitx, per parlar únicament de dos casos, preveuen la possibilitat de creixement de l’ocupació de més territori... I així tot. Mentrestant, pot ser que ja no ens quedin forces ni llàgrimes per plorar la palpable pèrdua de metres d’arena de la platja del Trenc. Ni per lamentar la impossibilitat material d’anar a tal o tal indret a gaudir de la posta del sol, del silenci, de la solitud o d’una bona companyia.

Amb tota obvietat, hi ha alternatives a la massificació turística, però són laborioses, reclamen feina de valent, bona planificació assessorada pels qui en saben i voluntat política. Això equival a marcar-se objectius i prendre decisions. Afrontar la reconversió turística incomoda el poder polític perquè intueix que fer-la implicaria pagar un cost electoral gens menor. Altrament, implicaria per a Espanya i les seves forces extractives mai del tot assaciades reduir els ingressos, i aquest és un preu que no es vol pagar. Per això, el sistema s’estima molt més nedar entre dues aigües, dir què vol fer i fer com si fes, però, a la pràctica, deixar que tot flueixi com sempre. De manera que el ciutadà constata que la prioritat continua essent la mateixa: recaptar i enaltir les xifres sense parar esment que la incontinència recurrent ens aboca a un futur sense futur.

Tanmateix, hem de ben creure que invertir l’estat de coses actual és possible. Com ho és, de possible, aconseguir qualsevol cosa que depengui de l’acció humana. La perspectiva correcta per tractar de sortir del laberint no pot ser altra que marcar-se un doble objectiu: millorar el benestar dels residents i impedir que es malbaratin més encara i de forma irreparable els recursos i els entorns naturals. Per arribar a aquesta fita, que no seria en cap cas cosa de dos dies, calen pautes per aplicar, per exemple, en la propera dècada. Algunes pautes es poden enunciar, d’altres derivarien de les enunciades i d’altres les provocarien els esdeveniments sempre canviats i, en part, imprevisibles (des d’una pandèmia fins a una guerra).

Assagem una aproximació, una mera aproximació, a alguna d’aquestes directrius: a) establir una macroconselleria que coordinés o assumís les competències de turisme i ordenació del territori i urbanisme; b) reduir un 5% cada any, durant els següents deu anys, el nombre de llicències turístiques, amb especial incidència en els establiments obsolets o de baixa qualitat; c) disminuir de forma efectiva la presència dels grans creuers amb les mires posades a evitar-los del tot; d) fomentar la conversió dels hotels existents a categoria de 4 i 5 estrelles; e) reduir un 5% cada any l’entrada i la circulació de cotxes de lloguer que, a mitjan termini, haurien de ser només elèctrics i en un nombre força limitat; f) establir una moratòria absoluta a l’ocupació de nous espais del territori en zones no urbanes, ni per a habitatges ni per a qualsevol altre tipus d’ús privat; g) reconvertir en habitatges socials els establiments hotelers donats de baixa; h) establir una moratòria absoluta de llicències per a nous establiments hotelers, també per als anomenats de ciutat; i) establir la prohibició de construir nous ports esportius o incrementar els amarraments; j) fomentar els sectors de la nova economia (noves tecnologies, investigació, fonts d’energia, ecologia, canvi climàtic...); k) preservar els espais naturals de qualsevol instal·lació privada; l) fomentar el consum de béns i serveis produïts aquí i desincentivar l’arribada de mercaderies des de llargues distàncies; m) fomentar l’agricultura ecològica; n) recuperar per a l’agricultura els espais en zones rústiques especialment degradats; o) provisionalment, mentre la massificació perduri en els nivells actuals, limitar els accessos a les platges i cobrar als no residents per accedir-hi.

Doncs, això, actuar. Qualsevol cosa abans que restar paralitzats per la inèrcia i la negativitat. Hi tenim molt per perdre, però també, sortosament, molt per guanyar.

Compartir el artículo

stats