Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Coses que passen

Ja fa més d’un any, a cop d’ull, que en una carretera secundària de Mallorca on acostumo a passar cada dia, em vaig trobar amb un senyal que posa «paviment en mal estat». Dono les gràcies per la gentilesa d’anunciar-lo. Certament, hi ha bocins que fan tremolar tot el cotxe, però aquest donar les gràcies va seguit d’una observació: si l’administració pertinent sap el que passa en aquesta carretera, aleshores, per què encara no hi ha posat remei? O es pensa que només en anunciar-lo ja és suficient i santes pasqües. Tan sols han asfaltat alguns trossos, mentre que d’altres romanen sense fer; potser, amb la finalitat que ningú s’animi a córrer per aquests trams. Així van les coses en aquesta terra nostra. Ja ho farem, es diu familiarment, no n’hi ha pressa, tenim l’eternitat per endavant.

També el govern actual autonòmic va dir que intentaria minimitzar l’impacte mediambiental que produeixen els creuers a la badia de Palma, i resulta que entre el dissabte i el diumenge de l’última setmana d’abril, han atracat cinc creuers, un d’ells amb una capacitat de més de cinc mil persones. Es fa difícil passejar pels carrers més comercials de la ciutat davant la corrua de turistes que sembla que els hi han donat el xiulet de sortida i com a formigues els trobes tots entre els carrers de Sant Miquel, la plaça Major i el Sindicat. Ja tremolo quan vingui l’estiu, amb dificultats a les carreteres per excés de cotxes —sort que els renta-car, el lloguer de cotxes, no en tenen suficients davant la demanda que hi ha hagut—, i per les restriccions d’aigua amb la qual ens castiguen cada any els ajuntaments. I dic això, perquè faig un ús responsable de l’aigua. Segons Ramón Andrés, ara, la sequera es comença a anomenar tècnicament «estrès hídric». És la por, la incapacitat d’esmentar el destí que ens espera.

Una altra cosa que sovint he observat en qualsevulla conversa és l’ús recurrent dels impostos per a demostrar el nostre disgust amb algunes actituds que considerem no gaire ètiques o abusives: «amb els meus impostos no vull subvencionar ni pagar això o allò altre»; que amb els impostos de tots, uns pocs es facin rics, perquè no tenen cap mena d’escrúpols, com ha passat amb la Comunitat de Madrid a causa de la compravenda de les mascaretes en el moment més difícil de la crisi sanitària; o pagar un càtering per a inaugurar una placa en un carrer qualsevol, o contribuir a mantenir a la família reial, o qualssevol empreses, o que abusin dels protocols quan ens ve a visitar un secretari general de qualsevol ministeri de l’Estat, amb cotxes oficials, guàrdia civil i premsa inclosa, i un llarg etcètera que no cal perdre-hi massa temps, Ah, els impostos!, quin excés.

S’apel·la, doncs, al subterfugi dels impostos per a reclamar que no estem d’acord amb algunes situacions o circumstàncies concretes de la vida. Però resulta que el gran impost és haver nascut; és a dir, el sol fet de néixer és ja un tribut, del qual hem de donar raó tothora. Per tant, que no en vinguin amb aquest pretext, perquè la vida que manem és ja un pur impost, que fins i tot ens fan tributar per respirar. Hem de recordar que les dues-centes tones d’armament que l’Estat espanyol ha enviat en aquesta darrera setmana, ho dic sense pensar en altres enviaments anteriors, també surt de les nostres butxaques. I parlant de pagar, el multimilionari Elon Musk ha arribat a un acord per a fer-se amb Twitter, mitjançant una «petita» suma de gairebé quaranta-dos mil milions de dòlars, una autèntica barbaritat, totalment inaudit. Hi haurà llibertat per expressar el que un vulgui, ha dit; per tant, vet a saber el que aquí sorgirà. I encara nosaltres li fem la propaganda.

D’altra banda, en aquests dies la premsa s’ha fet ressò també del robatori d’un cotxe d’alta gamma, un Lamborghini Huracán, a Santa Ponça i valorat amb més de dos-cents cinquanta mil euros. Ja només amb el preu, seria incapaç de treure’l de casa per por de ratllar-lo o que li passés alguna cosa. Quantes coses ens queden per veure en aquest món. El teló s’aixeca i contemplem un món excepcional que abraça a la vegada el millor i el pitjor de l’ésser humà; amb tot, posseïm la capacitat d’alterar el nostre món. Ai, si Cèsar no hagués anat al Capitoli aquell dia..., potser no l’hagueren mort.

No sé si va ser Georges Steiner qui va dir que tota democràcia té una part de dictadura i que tota dictadura té una part de democràcia. Probablement és així. Un sistema perfecte no existeix. La llibertat sense igualtat genera injustícia, de la mateixa manera que igualtat sense llibertat, tirania. La pesantor del liberalisme econòmic en el qual ens veiem submergits ens condueix cap a una veritable injustícia. Les companyies elèctriques juguen amb nosaltres, imposant els preus de la llum i del gas. L’excusa de la guerra d’Ucraïna, que ha estat la solució més fàcil, ja no serveix. Com és que avui ens ha costat 90 € kWh, per exemple, i el dia anterior 176 € kWh? No convencen les explicacions d’aquesta fluctuació tan desproporcionada. Hi ha algú a l’entremig que s’enriqueix a costa dels qui paguen sempre. Sembla que la pressió d’Espanya i Portugal envers la Unió Europea ha fet el seu efecte i es podrà baratar els preus de l’energia en ambdós països per la seva situació especial, gràcies en part a les energies renovables. Ja ho veurem, temps al temps.

Malgrat tot, cada vegada se’ns fa més difícil arribar a final de mes. Per altra part, hi ha jubilacions que són irrisòries, després d’haver treballat durant tota una vida (amb més de quaranta anys de vida laboral) per a cobrar a la fi a penes set-cents euros. No és just això, si és que hem de parlar de justícia social. Invertim molts diners i recursos per a assumptes que hom considera superflus i deixem de banda els més importants, el benestar de les persones, ja que molt sovint aquest benestar implica poder pagar un lloguer, agafar un autobús i comprar el pa.

Els alts executius no deixen d’apujar-se el sou contínuament, mentre que preparen al mateix temps acomiadaments en les seves empreses. Mai tenen en compte les conseqüències que això comportarà i el sofriment que provocarà a les famílies. Tal com va escriure el poeta polonès ja desaparegut Adam Zagajewski, el sofriment és mut. Un crit no dura molt i el temps no l’eternitza, car el sofriment no deixa cap rastre i n’hi ha prou en mirar a una altra banda perquè els seus efectes desapareguin. Pocs són els qui escolten les històries d’aquells que sofreixen, ja que això demanaria interpel·lar-nos si n’hem estat responsables, d’alguna manera, de la seva dissort. Les reflexions del filòsof Gustavo Martín Garzo van cap a aquesta direcció, puix que els sans mai es pregunten per les històries dels malalts, les grans dames pel destí dels esclaus que baixen a les mines de Serra Leone per extreure els diamants que llueixen en les festes o els qui venen armes per l’ús que faran aquells que les compren; pocs expliquen les històries dels infants que moren de gana, dels africans que naufraguen en el Mediterrani en llurs pasteres —l’última setmana han desaparegut unes cent vint persones—, mentre que la indiferència, apatia o despreocupació dels Estats és realment pertorbadora perquè això passa un dia sí i l’altre també.

Per cert, mentre escric aquestes maldestres línies m’he assabentat de la descàrrega d’un escamot de cotxes de lloguer a causa de l’alta demanda que hi ha hagut en aquests dies, més de mil que s’afegeixen als que ja hi són. I diuen que n’han d’arribar més. A on anirem a parar. Mentrestant, Mallorca 312 organitza la volta ciclista a l’illa amb uns vuit mil participants, tot un reclam turístic. Sense comentaris, tot ja ha estat dit.

Compartir el artículo

stats