Després de més de dos anys de pandèmia, aquest Primer de Maig els treballadors i les treballadores tornem a esser convocats al carrer en una jornada que mai ha perdut el seu component reivindicatiu.
Avui, els sindicats majoritaris podem respondre de la feina feta en el darrer any: la reforma de les pensions, l’augment del salari mínim interprofessional, i la derogació dels aspectes més lesius de la reforma laboral, foren objectius que, des de la negociació i la mobilització, assolirem de manera satisfactòria.
Per altra banda, tant les persones treballadores com la ciutadania, hem patit una crisi sanitària, amb la seva derivada econòmica, que s’ha manifestat de manera fins llavors desconeguda i que aturà la producció per tal de tenir cura de la salut de la població. A les Illes Balears aquesta aturada tingué un major impacte donada la nostra estructura econòmica fonamentada en el sector serveis, i sobretot en el turisme.
La crisi provocada per la pandèmia fou abordada des del diàleg social entre sindicats, patronals i administracions per a protegir a les persones i a les empreses; a les Illes això suposà una tasca ingent, i es creà el que ja es coneix com l’escut més gran de protecció social mai vist.
Així i tot, el que s’albirava com una recuperació econòmica ràpida es truncà; primer per la crisis de la logística, després per l’augment dels preus de l’energia i dels carburants, i ara per una maleïda guerra.
Tot en conjunt ha repercutit en una pujada generalitzada de la inflació i la consegüent pèrdua del poder de compra. Una inflació desbocada de la qual no es pot culpar als augments salarials, que han estat moderats, si no més bé als increments dels marges de beneficis empresarials.
De la situació esmentada, sorgeixen les reivindicacions que des del sindicalisme fem aquest Primer de Maig: contenir els preus, en especial dels productes de primera necessitat, dels carburants, i del lloguer de l’habitatge; garantir, des de la negociació col·lectiva, increments salarials que permetin mantenir el poder de compra, assegurant unes condicions de vida dignes al conjunt de la classe treballadora, amb més esment en els sectors socials més desafavorits -doncs, no podem consentir ni consentirem, com va passar a la crisi del 2008, que els qui no l’hem provocada siguem els qui acabem pagant-la-; i crear més i millor ocupació. En aquest sentit, la reforma laboral s’està mostrant com un instrument valuós que contribueix a consolidar els llocs de feina, donant-los caràcter estable, i fent minvar la precarietat.
Pel que fa a la nostra comunitat, des de Comissions Obreres continuarem reivindicant inversions que contribueixin a un canvi de model que permeti, de cada cop més, sortir d’un mercat laboral colpejat encara per un excés d’estacionalitat. Igualment, persistirem en la lluita contra l’exclusió social, que a les Illes té rostre de persona aturada de llarga durada. També caldrà posar fil a l’agulla a la problemàtica de la manca d’habitatge públics assequible, com a dret fonamental tant per a les persones que vivim a les Illes com per aquelles que venen a fer feina. I no manco important, abordar de forma conjunta, en el si del diàleg social, l’adequació i millora de la formació i qualificació dels treballadors i les treballadores, per poder fer un canvi de model que facilitin ocupacions de qualitat i de tot l’any.
Aquestes son les nostres reivindicacions en temps d’incerteses, on el sindicalisme de classe i confederal vol fer front a les necessitats de la classe treballadora, cercant les millors solucions, garantint la major seguretat i el major benestar per a tots i totes.
