L’historiador Carlos Fisas (1919–2010) dedicà bona part de la seva vida a recopilar anècdotes que contava a la ràdio o publicava amb el títol Historias de la Historia. Una d’elles fa referència al militar mallorquí Valeriano Weyler i Nicolau (1838-1930). La carrera del mallorquí és polèmica. La política de reconcentració dels ciutadans cubans per evitar que donassin suport als independentistes, el convertí en un monstre per als diaris del magnat americà William Randolph Hearst. Com a capità general de Catalunya, reprimí les protestes obreres durant la Setmana Tràgica de 1909. Per oposició, amb una edat molt avançada va ser un fervent opositor a la dictadura de Miguel Primo de Rivera entre 1923 i 1930.

Fisas conta d’aquesta manera un succés que demostra la personalitat del militar espanyol més popular de la transició del segle XIX al XX:

«Un grande de España se dirigió al general Weyler, que acababa de ser elevado a la grandeza de España, y le tuteó.

–¿Quién le ha dado permiso para tutearme? –le dijo el general.

–Es costumbre entre nosotros los grandes.

–Pues sepa usted que mi grandeza empieza en mí».

Luis Medina Abascal, pertany a la Casa de Medinaceli, que té un títol amb grandesa d’Espanya, en possessió del seu germà Rafael, duc de Feria. Per tant, és normal que li semblin normals coses que al comú dels mortals no ens semblen gens ni mica normals.

Per exemple, considera que és cosa comuna parlar amb la directora d’una universitat que li donà el telèfon d’un cosí del batle de Madrid, José Luis Martínez Almeida. El parent li facilità el contacte amb la màxima responsable de contractació de la capital d’Espanya i, màgia de la dolenta, aconseguí un contracte d’onze milions d’euros en cooperació amb el seu soci Alberto Luceño.

Qualsevol sense cap experiència en el món del material sanitari es converteix en broker per obtenir una comissió desbaratada procedent, naturalment, de fons públics. Normal. En la concepció d’alguns nobles a l’antiga és cosa corrent, una herència de la història, treure doblers de la butxaca de la gent de baixa estofa per donar-se ells la gran vida.

Aquests homes consideren habitual cobrar un milió d’euros per una telefonada i una comissió del 41% per fer un favor a les administracions públiques en circumstàncies dramàtiques cm una pandèmia. A Medina i Luceño les sembla incomprensible que el jutge Adolfo Carretero s’indigni per l’expressió «pa la saca» quan els acusats es referien a les comissions cobrades. «Si és normal –degueren pensar–, som uns grans benefactors. Només hem cobrat el què ens mereixem».

Com que ningú té dret

a fer-los els comptes, quan uns fiscals l’investiguen només pot tractar-se d’una guarda de «rojos». Pensa que si fossin de dretes, com haurien de ser tots, mai haguessin gosat tocar-li un pel a un aristòcrata dels Medinaceli. Amb una història que comença en el segle XIV. Amb un patrimoni només comparable al de la Casa de Alba. Amb palaus com la Casa de Pilatos de Sevilla o l’Hospital de Tavera de Toledo. Amb un privilegi que prohibia a altres cases nobiliàries confrontar el seu escut amb el dels Medinaceli.

Quan el jutge li demanà si la seva operació era «simplement, un contracte de compravenda normal, pel qual vostè cobrà una comissió normal i es gastà els doblers normalment», Medina contestà «correcte; així és».

Està clar que en el món hi ha molt diverses normalitats i les dels aristòcrates com Luis Medina no se semblen en res a les de la majoria de la gent. Seria bo que en democràcia, la justícia anivellàs una miqueta els graus de normalitat.