Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

La religió a l’escola

Ara que s’han reprès, després de dos anys d’absència, les processons i les romeries de Setmana Santa i Pasqua, i del ressò que n’han fet els mitjans de comunicació, ressaltant la devoció, l’entusiasme i l’emoció de la multitud que una vegada a l’any es manifesta amb compunció, planys i cançons, la religió torna a la palestra pública com a tema sempre controvertit i ensems endèmic, després de la implementació de la nova llei educativa, LOMLOE, que li ha manllevat la seva validesa i reduït les seves hores de docència de manera notable. De fet, sempre hi ha hagut plataformes que demanen religió fora de les aules d’ençà que som un país que es declara aconfessional, però mai ha estat tan colpejada i malmesa com adés. La intenció —no de manera directa, perquè així no hi hagi sospites de parcialitat que, tanmateix, hi són— és que mori per inanició. Dins d’aquesta dinàmica anorreadora, el conseller navarrès d’educació, Carlos Gimeno, ha dit amb la duresa característica d’una política que tira pilotes fora i sense cap mena d’empatia —com si l’assumpte no anés amb ell—, que no negociarà res per a mantenir els llocs de treball del professorat de religió i els ha comminat a què es presentin a les pròximes oposicions, com fa tothom, seguint el criteri d’igualtat. Fins aquí, estem d’acord; en canvi, resulta que no hi ha oposicions d’història de les religions o cultura religiosa o quelcom semblant.

Com a llicenciat hom pot presentar-se a qualsevol matèria d’oposició, però cal opositar amb les més afins i així tenir alguna oportunitat. A més, hem de pensar que al darrere d’un professor/a de religió hi ha una família, aspecte que, entre els polítics, no es té gaire en compte. El que més aviat es veu amb tals afirmacions i altres de similars, és una certa visceralitat i rebuig envers l’adjectiu catòlic i confessional, probablement causat per raons històriques contemplades des d’una visió que avui qualificaria de noucentista i anacrònica, com l’adhesió, primer, al règim franquista i, després, a la dreta i extrema dreta, que avui ja s’han vist superades. Tanmateix, fa mal els casos de pederàstia que han sortit a llum que, amb una paraula, esgarrifen, i demanen sens dubte justícia i un rescabalament, com també l’apropiació de béns i immobles de domini públic, les famoses immatriculacions, fetes a correcuita per algunes diòcesis de l’Estat espanyol, aprofitant la reforma de la llei hipotecària durant el govern de José María Aznar, sense oblidar que convents i llocs de culte estan exemptes de pagar impostos. Ja en altres lleis educatives anteriors, la religió ha estat vituperada, i així reforma rere reforma, ha anat perdent importància.

Els problemes, imparcials o no, han estat múltiples, com és la ràpida secularització dels joves que han perdut les referències religioses respecte als seus progenitors, una evident desaparició de les arrels catòliques, la modificació del panorama religiós i cultural portat a terme per la immigració, molt més fervorosa i religiosa que no pas la nostra; la manca d’afecció envers la Conferència Episcopal en l’esfera pública, propensa a posicions polititzades i molt conservadores, acompanyades d’un afany de poder desenfrenat, poc atractives pel jovent que no pot assimilar una cultura catòlica institucional que considera totalment sexista i antidemocràtica, i que camina cap a una irrellevància social. Nogensmenys, el que sobresurt més és l’esmentat adjectiu que acompanya el concepte religió i que és de caràcter confessional, catòlic, en el qual hem d’afegir que els currículums els preparen la Conferència Episcopal, sovint titllats pels contraris com a mers adoctrinaments i que realment ho són. El tema del laïcisme en la nostra Constitució encara no està enllestit del tot. El model aconfessional no ens ha portat cap a un Estat laic —que no hem de confondre amb laïcista—, més aviat és el resultat d’una aparent aconfessionalitat privilegiada, que no contenta ni a uns ni a altres, n’hi ha resolt definitivament la qüestió religiosa.

Hi ha dubtes sobre l’objectiu d’una laïcitat compatible amb la màxima llibertat religiosa i la llibertat de consciència. Potser el que cal és obrir l’esfera pública a altres confessions, com ja s’ha fet en altres autonomies respecte a la religió islàmica —l’última en afegir-se ha estat la nostra—, potser s’ha venut com a propaganda de tolerància electoralista, vet-ho aquí! La Constitució havia deixat clar que tant la llibertat religiosa com la ideològica deixaven de ser una dificultat per a la convivència i quedaven formulades com a drets fonamentals, i que el principi de laïcitat de l’Estat estava ben definit, entès com a neutralitat i no identificació amb cap confessió religiosa. La majoria veu un favoritisme cap a la religió catòlica i una desconsideració envers altres religions que fa segles que es troben inserides en la nostra societat i que tenen el mateix dret que la confessió catòlica. Amb tot, la possible solució seria sortir de la confessionalitat i adreçar-se cap a una història de les religions sense cap mena de connotació interessada. El fet és que la religió sempre ha estat el cavall de batalla de les polítiques tant de dretes com d’esquerres des de l’era democràtica i que han buscat imposar d’alguna manera les seves visions de la realitat. Si parlem d’una laïcitat inclusiva, aleshores això implicaria la participació dels mons religiosos i no religiosos dins del marc d’una pluralitat, en què l’hegemonia de la moral catòlica ja no té cabuda. Admetre el paper de les organitzacions religioses en l’espai públic i la seva capacitat de pactar amb l’Estat és compatible amb la laïcitat, però no ho és quan aquestes actuen amb arranjaments confessionals. Els valors òptims de justícia, llibertat, igualtat i diversitat, reconeguts per la Constitució, estan oberts a les aportacions axiològiques, però l’Estat ha d’esdevenir tothora neutral. Actualment, els fenomenòlegs parlen de religions i espiritualitats sense déus ni creences, de noves formes de cultivar el món interior que es troben deslligades de qualsevol dogma moral o religiós, que són plurals i amb diferents narratives. Fa temps, per exemple, el ja desaparegut i expert en estudis religiosos Raimon Panikkar, a qui tant agradava crear neologismes i jugar amb les paraules, va encunyar un nou terme dins de la tradició cristiana sota el nom de cristiania, que no estava condicionat ni pel seu passat ni per les contradiccions doctrinals de la tradició de la cristiandat de l’època mitjana i del cristianisme del món modern. Es tracta d’una adhesió personal a la figura de Jesús de Natzaret, més enllà del pes de la institució; és una nova encarnació de la identitat religiosa, fruit de l’experiència interior que no pas d’inèrcies històriques i doctrinals. No està lligada a cap ordre polític determinat ni a un marc intel·lectual incommovible, ni a cap credo, pertany simplement a l’experiència. Però no s’ha d’entendre com a una posició individualista, una religió a la mida dels nostres gustos, un tipus d’anarquia desbocada; no, no és ben bé això, és un moment kairològic (propici), com deia Panikkar, un compromís social més profund.

En fi, tornant a plantejament del principi, caldria proposar la presència de la religió en l’escola pública com a alternativa a una cultura religiosa generalitzada, tal com ho manifesta la definició que ens dona les Nacions Unides; és a dir, una cultura que té un concepte de creença ampli —per tant, no monolític— i que permet acollir i incloure una gran diversitat de tradicions religioses i espirituals.

Compartir el artículo

stats