Enguany la Pasqua cristiana coincideix amb les dates de la Pasqua jueva, que comença a la nit del divendres 15 d’abril i acaba el dissabte 23 d’abril. Una de les tradicions que comprenen el ritual jueu és el de menjar unes herbes amargues durant el séder de Pasqua; una d’elles, l’enciam amarg, anomenada maror i que forma part de la kearà juntament amb el rave picant, remolatxa, sucre i vinagre, el plat on se serveixen els ingredients principals, sense oblidar el pa àzim. Per la tradició jueva la maror és el record de l’esclavatge i del sofriment a Egipte.
Però, per què és important recordar i transmetre aquest esclavatge quan s’està celebrant la llibertat? Els savis jueus deien que cal esmentar primer els mals moments per tal de poder apreciar després les coses bones. La maror ha simbolitzat al llarg de la història l’odi al poble jueu, que és una cosa que es reprodueix en cada època a través de múltiples cares que van des de l’antijudaisme i que passa per l’antisemitisme i acaba amb la nova judeofòbia. La Torà ensenya a adreçar de manera positiva el record del dolor fent tot el possible perquè altres persones no pateixin. Sovint el que predomina quan hom ha estat captiu o sotmès és venjar-se dels seus agressors, però la Torà fa una revolució moral: demana que et preocupis per l’estranger, l’immigrant, l’esclau, el desvalgut, que tinguis cura de tots ells, que siguis hospitalari. Tu saps que és el sofriment, aleshores, si està en la teva mà, no deixis que altres passin pel mateix. Aquesta és la gran lliçó que els pares donen als seus fills en aquest dia tan especial. «Si mai t’oblidava, Jerusalem —diu el salmista— que se m’encasti la llengua al paladar. Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta. Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió, teníem penjades les lires als salzes d’aquella ciutat. Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» El salmista posa en solfa l’experiència dels deportats, exiliats en una terra estrangera i de l’amargor que això comportava. Es pot viure quan d’altres moren? Puc ser feliç quan hi ha misèria al meu voltant? Com alleugerir el dolor que hi ha arreu? Una cosa és segura, contínuament estem menjant les herbes amargues que ens proporciona la vida.
En l’òpera Nabucco de Verdi, que s’inspira en el desterrament dels jueus a Babilònia, es demana que la divinitat infongui virtut al patiment. Unir virtut i patiment, talment una paradoxa xocant, gens fàcil de gestionar i digerir. En aquests darrers mesos hem vist com la incertesa i la por ha corprès a la societat des de diversos angles i en tots els sectors, com la invasió de Rússia a Ucraïna que, segons el primer, va començar amb el bombardeig de les tropes ucraïneses en el Donbass una setmana abans d’esclatar l’ofensiva russa, el 24 de febrer, segons declaracions de l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa). Ambdós països s’acusen mútuament de divulgar fake news (notícies falses), però podríem dir que es tracta d’informacions abusives, parcials i sovint tendencioses. Les conseqüències humanitàries de qualsevulla guerra són sempre nefastes on els drets humans i la vida dels civils no són mai respectats. Ara ens hem posat les mans al cap per la massacre de civils a Butxa, totalment inacceptable sense cap mena de dubte, sigui quin sigui que l’hagi perpetrada, però segurament molts han oblidat la massacre de Fal·luja (Iraq) en el 2005 —per dir-ne una—, suposadament executada per les forces militars dels Estats Units amb l’ús d’armes químiques, com el llumí blanc o bombes incendiares, una variant del Napalm, envers la població civil, armes prohibides per l’ONU en el 1980. Lògicament, els Estats Units negaren tals atrocitats. Potser, fent servir una frase de Tony Judt, ens trobem en l’edat de l’oblit, on sembla que de la història no hem après res, car sempre caiem en la mateixa pedra. Alguns analistes diuen que al darrere de tot això hi ha l’hegemonia de les grans potències que volen dominar el món, anomenada «trampa de Tucídides», concepte creat per Graham Allison per analitzar la competència entre els Estats Units i la Xina. Rere tot això, l’estabilitat d’Europa es veu amenaçada. Tanmateix, encara hem de menjar més herbes amargues: el suport de l’Estat espanyol al Marroc i que posa entre les cordes el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí en el Sàhara Occidental i que ha provocat l’enemistat amb Algèria; la pujada dels preus del combustible, l’increment dels aliments, la vaga dels transportistes i de pescadors; la precipitació en aplicar la nova llei educativa sense temps per a madurar opcions i assimilar-la; la doble moral en relació amb els refugiats: tot Europa s’ha llençat a aixoplugar els ucraïnesos, mentre que a altres refugiats, com als iraquians, siríacs, afganesos, subsaharians, han posat obstacles, un darrere l’altre, per a acollir-los; l’apartheid silenciosa que s’està produint a Israel envers els palestins; la tirania exercida contra els presoners a Guantánamo, sense judici i reclosos indefinidament en aquesta base americana des de fa més de vint anys; les dones afganes excloses de l’escola i de la vida pública; l’abús econòmic de la indústria farmacèutica en relació amb les vacunes... i així via. Treball, estalvis, negocis, tot pareix trontollar. El sociòleg francès Baudrillard havia deixat escrit a principis del segle XXI que la gent té ganes de prendre-ho tot, de saquejar-lo tot, de menjar-s’ho tot, de manipular-lo tot. Veure, desxifrar, aprendre no els interessa pas. L’únic interès massiu és el de la manipulació. D’això, de manipulació, en saben molt els polítics. Potser, aquells que han lluitat per no caure en aquesta dinàmica, han sofert les conseqüències i s’han vist bandejats i incriminats o etiquetats. Fins i tot, en l’esport, hi ha manipulació. Campionats de golfs que se celebren enmig del desert, on l’aigua és tan escassa i preuada. Sabem que el consum d’aigua d’un camp de golf depèn de la seva geografia, clima, orientació, superfície sembrada, evaporació, arranjaments (restaurants, vestuaris, oficines). De mitjana, un camp de golf necessita entre dos-cents i tres-cents mil metres cúbics d’aigua a l’any. Una instal·lació de golf de divuit forats ocupa una superfície de seixanta camps de futbol i el cabal mínim és d’entre vint-i-quatre i trenta-cinc litres per segon. Malgrat que els qui estan a favor d’aquests camps justifiquin que fan servir aigua regenerada, és encara moltíssima la que es gasta per a satisfer les necessitats d’uns pocs, mentre la població rep les seqüeles de les restriccions estivals. A principis d’aquest any, la Supercopa d’Espanya de futbol es va celebrar a Riad, Aràbia Saudita, un país on es vulneren els drets humans, les dones són discriminades, no hi ha llibertat de premsa i es comenten injustícies, però que fa tot el possible per netejar la seva imatge exterior amb accions com aquestes. Ara bé, també la federació espanyola és culpable quan cerca negocis allà i tanca els ulls a la realitat local. Ja es poden celebrar olimpíades, campionats del món, tornejos, publicitat en les camisetes o comprar equips, al darrere sempre apareix la necessitat de netejar la imatge, i si hi ha diners pel mig, millor. També ho fan empresaris i polítics que s’apropen als esports més populars per a aconseguir o millorar les seves relacions o influències o fins i tot netejar la seva cara, ja de per si bruta. L’únic que ens queda és, com deien els savis jueus, que els mals moments ens ajudin a apreciar les coses bones.
