Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Sobre la violència contra les dones, les pells fines i la llibertat d’expressió

Diana Raznovich posa con una viñeta, en la sede de la Delegación del Gobierno, en Valencia, donde su obra no fue censurada. DM

Un cartell de l’artista feminista Diana Raznovich, que representava un jutge que descreia la denúncia d’una dona visiblement nafrada perquè, li deia, encara era viva, ha estat retirat pel Govern de les Illes Balears de l’exposició on es mostrava. Motiu? La irresistible pressió de les associacions de jutges i, en general, del món judicial, que han sortit com una única veu i amb pocs matisos a clamar per l’afront, intolerable als seus ulls, que crearia, emfatitzen, una falsa imatge de la tasca judicial. El cartell, afegeixen, estimularia en les dones víctimes de violència de gènere la creença de la inutilitat de denunciar les agressions. Val a dir que a l’exposició hi figuren, com a avaladors de la proposta, els logos de diferents estaments oficials, entre els quals el del Ministeri d’Igualtat.

Anem a pams. La primera —i única!— crítica a l’artista rau en el fet que al desigual combat dialèctic jutge/víctima li falta una protagonista insubstituïble, la Fiscalia, que s’ha esmunyit injustament de la polèmica. Injustament esmunyida, en efecte, perquè no hi ha res més nociu per al progrés de qualsevol denúncia interposada per una dona en contra del seu agressor que la fiscal —o el fiscal— de torn la miri displicent de dalt a baix i, a partir d’alguna d’aquestes variables conclogui el següent. Variable a): si la dona presenta lesions físiques visibles, la posarem sota sospita, almenys inicial, perquè ningú no ens assegura que la causa dels mals no sigui que hagi redolat escales avall de forma del tot accidental. Variable b): si la dona no presenta lesions físiques, però explica, amb la veu entretallada i gairebé inaudible, un relat de terror presidit per les vexacions, els insults, les humiliacions i els atacs a la dignitat que ha rebut durant els darrers interminables anys, la conclusió serà —on vas a parar!— que només es tracta de disputes domèstiques i que, per tant, el procediment s’ha d’arxivar.

El sistema que s’engega a partir de la denúncia interposada per una dona maltractada la mirarà amb ulls de falcó per escrutar-la. La manca de mitjans materials i humans i de sensibilitat per atendre la víctima de forma deguda es farà present. Això explica que es parli, com a categoria que gairebé ningú no gosa discutir, de la doble victimització. És a dir: la dona, precisament per la seva condició de dona, haurà patit maltractaments físics o morals de l’home amb el que mantenia o havia mantingut una relació (suposadament afectiva). Però, alhora, quan es trobi en condicions de denunciar els fets i ho faci, adquirirà un nou gravamen: la de víctima del mateix sistema. No per altra raó s’han senti i llegit veus autoritzades aconsellar les dones que s’ho pensin molt bé abans de denunciar les agressions. Per tant, l’eventual inhibició de la dona per denunciar els fets no vindrà en cap cas d’un mural divulgatiu de caire humorístic, sinó de la mateixa dinàmica perversa d’una estructura que no funciona i que esdevé un autèntic laberint farcit de paranys.

Tanmateix, per a pells fines, per a pells extremadament delicades, per a pells de nadó que no admeten la més lleu fregada perquè s’escalden, la del cos judicial. D’aquest lamentable afer del cartell retirat se’n poden derivar una diversitat de conclusions. La primera és que els jutges no admeten crítiques a la seva feina perquè es creuen posseïdors d’una mena de butlla que els atorga el privilegi de la intangibilitat. La segona és que la llibertat d’expressió està permanentment en entredit i que basta una lleu pressió per fer-la trontollar si qui l’aplica, la pressió, té la capacitat de fer-se sentir i el poder institucional suficient per aconseguir que els seus suggeriments —no cal ni que siguin manaments— se satisfacin d’immediat. La tercera és que l’humor com a mètode de desafiar el poder i posar-lo al descobert, tan antic com l’ésser humà sobre la terra, està en situació crítica, a punt de defallir. I la quarta és demanar-se per què la retirada del cartell ha hagut de passar ara quan feia setmanes que estava exposat sense que provoqués cap reacció especial.

Anem a pams. Cap classe funcionarial, molt més si el seu paper té una incidència social destacada perquè afecta valors essencials, com és el cas de la judicatura, no s’hauria de considerar una casta preservada de la crítica. En pro de la salut democràtica convé combatre el fals axioma, repetit fins a la sacietat, que proclama que els jutges ni tocar-los, no fos cosa. Això s’explica en part per una prostració reverencial davant del poder —també anomenada por— incompatible amb la idea d’igualtat i de distribució dels rols socials que hauria de regir en el si de les societats democràtiques. Al cap i a la fi, el respecte —degut a tothom mentre no acrediti que no s’ho mereix— no s’hauria de confondre amb les actituds genuflexes. De manera que es pot defensar raonadament que, com més altes són les responsabilitats que s’exerceixen i més gran el compromís amb la col·lectivitat, més exposat s’hauria d’estar a la crítica, fins i tot a la crítica mordaç, a la que fereix, a la que toca parts sensibles, a la que es considera fora de lloc. A la que fa plantejaments discordants amb el sentir o l’opinió generals.

La derivada d’aquesta irresolta posició de rebuig corporatiu judicial a la crítica és que la llibertat d’expressió, una vegada més, perilla. La paradoxa és que ara l’han posada en perill els mateixos que estan obligats a preservar els drets fonamentals de tothom. Sens dubte, han calculat malament les conseqüències immediates i a llarg termini d’una acció unívoca, de la qual l’extrema dreta, entestada a trivialitzar i negar els maltractaments a les dones, ha tret rendiment parlamentari. Costa d’entendre que un innocent cartell en clau humorística, que no fa més que descriure una situació que moltes dones descriurien de forma semblant, desperti aquestes enceses defenses de l’honorabilitat i etcètera de la judicatura. Com també costa d’entendre la decisió del Govern d’aquí d’actuar com a censor d’una creació artística. Ens l’explicaran, la decisió? Ens explicaran d’on ha arribat materialment l’ordre? És cert que aquest lamentable afer s’emmarca dins un context de creixent i alarmant negació de les llibertats públiques en diversos àmbits de la nostra vida. Però també ho és, de cert, semblaria, que tenim tots plegats el dret i l’obligació moral de denunciar el retall de qualsevol llibertat. Abans que sigui massa tard.

Compartir el artículo

stats