No sé si us ha passat que a vegades heu esdevingut totalment invisibles als altres per diverses circumstàncies. Una d’aquestes és quan estàs parlant amb una persona i que s’acosta algú que s’interposa a l’entremig de la vostra conversa, sense demanar permís, i de manera no massa elegant, per no dir grollera, es posi a parlar amb el teu interlocutor i a tu et deixi amb la paraula als llavis, talment com si no hi fossis. Que desagradable, no! Passa molt sovint i et quedes amb un pam de nassos o bocabadat. O que vagis caminant amb companyia d’un altre i de cop i volta es creua una persona que coneixes, et poses a parlar amb ella i no ets capaç de presentar-la al teu acompanyant, que es troba allà al bell mig com un estaquirot, aliè a la conversa, perquè qualcú t’ha deixat fora. O que t’ignorin, com ànima en pena, perquè les teves idees —em refereixo a la ideologia— no combreguen amb les de la majoria, sense ni tan sols haver-les discutit abans. Som talment fantasmes. No, però què dic!, encara envers els fantasmes mostrem una certa curiositat, potser per la seva estranyesa o per la por o les rialles que ens infonen; no, esdevenim més aviat invisibles, un no-existent. És freqüent —amb això no estic dient que sigui correcte— tal deixadesa en les relacions humanes. Els petits detalls compten, sense cap mena de dubte, no es poden descurar. És en la cura d’aquestes particularitats que ens juguem moltes coses. Més encara, són els que fan versemblant una vida més amable. Ara bé, domina més l’atròfia del sensible i el declivi de l’aura. A vegades, aitals actituds no són totalment explícites, però això no priva que es generin en relació amb els nostres petits actes, que permeten determinades accions. Tot conflicte amb els meus semblants es produeix, per norma general, quan no dic allò que penso i no faig allò que dic; és a dir, quan mostro una façana no autèntica. En l’Enquiridió es recull, entre altres, aquesta diatriba d’Epictet, a saber que la felicitat consisteix en el domini que hom té de si mateix, car el mal és conseqüència de la negligència, peresa i distracció que fan perdre el veritable horitzó de la realitat. Tot demana el seu esforç o la seva atenció, i quan això no hi és, creix l’atomisme social, que consisteix en un individualisme creixent, on la preocupació per l’altre es dilueix ràpidament. En el fons ens ve a dir que puc ser feliç sense els altres; tanmateix, és pur miratge. És la gran paradoxa de la vida humana: ens necessitem i a la vegada ens rebutgem. I ambdues direccions poden esdevenir totalment interessades, tot depèn de la qualitat de les nostres relacions. Som éssers de contradicció i, com va dir Ortega, tenim tot el dret a contradir-nos, i afegeixo, mentre això no alteri el nostre interior més íntim. Com en totes les coses de la vida, tot depèn de nosaltres, tot depèn de la manera com les afrontem, i això es fa amb entrenament. «On dormiré aquesta nit? —tot fent una interpretació lliure del que deia Hermann Hesse—, i responc, tant se val! Què fa el món?, tant se val! Però, floreix una altra primavera, i que entre les flors hi hagi sargantanes, i que una brisa lleugera i suau canti entre els pollancres, i que entre els meus ulls i el cel passi voleiant i brunzint una abella daurada, això sí que és important! El seu zumzeig entona l’himne de la felicitat, l’himne de l’eternitat. El seu himne és la meva història del món». En la vida es fa necessari cultivar, traduïu entrenar, els nostres embulls emocionals per tal de respondre bé. Precisament l’etimologia de la paraula ascesi, que tant s’usava abans, té a veure amb l’esforç físic, que malda per superar els obstacles, polir els instints, entrenar les emocions, refinar les respostes i així arribar a bon port. Doneu un cop d’ull als nostres esportistes, com Rafa Nadal, exemple de treball i voluntat, que ha hagut de superar infinitat de lesions i, tot i això, no s’ha donat per vençut; per tant, estar preparat en el dia a dia exigeix un esforç de voluntat sublim i, només aleshores, podrem entrar a l’aigua sense mullar-nos i tocar el foc sense cremar-nos, paraules de Zhuangzi, i serem persones veritables, més enllà de recompenses i càstigs. Aquesta cura pel que fa a les nostres relacions ens ajudarà a actuar de manera ètica i correcta en cada situació de la nostra vida. La deixadesa, contrària a l’ascesi, ens portarà pel camí oposat. I qualsevol detall, en relació amb els altres, ens pot passar per alt, ja que si estem centrats en nosaltres mateixos, la resta romandrà totalment invisible. Acabo amb unes paraules que no som meves, però ja que he fet referència en excés a alguns pensadors en aquestes poques línies, aquest el deixaré en l’anonimat: «si surts a la recerca de la llibertat, aprèn abans que tot la disciplina dels teus sentits i de la teva ànima, de faisó que els teus desigs i els teus membres no t’arrosseguin tan aviat cap ací com cap allà. Que el teu esperit i el teu cos estigui enterament sotmès a tu mateix i obedient a cercar la meta que l’ha estat assenyalada. Ningú no copsa el misteri de la llibertat, si no és per mitjà de la disciplina».
