Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Artmadams, sa Feixina

Artmadams, sa Feixina.

Llegesc amb certa preocupació que més d’un centenar d’artistes es varen congregar davant la façana de l’Hotel Artmadams per expressar el seu suport al polèmic mural de José Luis Mesas, sobre el qual pesa una ordre de retirada per part de la Gerència d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma. La Gerència no entra a valorar el vessant artístic de la intervenció -una funció que no li correspon, evidentment- i es limita a assenyalar que la decisió de retirar el mural es fa «per criteris estrictament tècnics de protecció del patrimoni i impacte visual en un barri singular». Però sembla ser que no ho han entès així ni la propietat de l’Hotel, ni l’artista, ni aquest nombrós grups d’artistes que s’han manifestat a favor del mural de Mesas i que han signat un document en el qual, paradoxalment, demanen que es respecti l’art urbà i la cultura en general, de la mateixa manera -afirmen- que es fa en moltes altres ciutats del món.

Sobre aquesta qüestió trob especialment encertat el comentari de Miguel Vicens publicat en aquest diari el passat 27 de març, on recorda que la intervenció no disposava de la preceptiva llicència d’execució, d’una banda (un motiu no gens banal, en un estat de dret), i que l’edifici en qüestió, projectat el 1940 per Guillem Forteza, pertany al denominat estil racionalista, caracteritzat per una absència gairebé total d’ornaments gratuïts i solucions decoratives. Crec humilment que aquestes característiques arquitectòniques també formen part de la «cultura en general» al·legada per l’esmentat grup d’artistes, una raó prou sòlida i que, juntament amb la manca de permís per dur a terme la intervenció, hauria de fer-los reflexionar sobre la seva defensa i idoneïtat.

No hi serà de més recordar, en aquest context de preservació patrimonial, que el monument de sa Feixina participa també d’aquestes característiques, inserides dins el Racionalisme arquitectònic i l’anomenat art déco. Així ho ha recordat repetidament ARCA i així ho han reiterat fins ara totes les sentències contràries a la seva demolició. Pel que fa a la seva simbologia, la pròpia Viquipèdia assenyala que es tracta d’un monòlit erigit «en record dels mariners morts en l’enfonsament del Creuer Baleares» Aquest és un fet cabdal, al meu parer, dissortadament ignorat per les associacions de Memòria Històrica i pels grups que, entestats a mantenir una visió estrictament ideològica i sovint revengista de la qüestió, exigeixen fort i no et moguis l’enderrocament del monument. I no és un tema menor, el de les víctimes de l’enfonsament del «Baleares», si més no des d’una perspectiva humana, com evidentment no ho és el de les víctimes de la denominada «desbandá» que moriren a la carretera de Màlaga a Almeria sota la intensa artilleria dels vaixells de guerra apostats davant la costa, entre els quals el «Baleares», el febrer de 1937. Els agradi o no als esmentats grups i associacions, ambdós esdeveniments foren tràgics episodis de la Guerra Civil espanyola, dignes de ser recordats des de la perspectiva del dolor i la recuperació de la memòria de les víctimes. En aquest sentit resulta prou recomanable la visita a la secció que el Museu Històric Militar del Castell de Sant Carles dedica al «Creuer Baleares». Qui s’hi acosti amb una mirada mínimament objectiva hi podrà descobrir un interessant document on, en lletra mecanografiada, es detalla el nom i la condició de tots i cadascun dels integrants de la tripulació del creuer que varen morir en l’enfonsament. Tret d’una dotzena o dues escasses de «flechas», és a dir, joves que s’hi enrolaren voluntàriament per defensar la causa del Franquisme i les seves nefastes conseqüències, la resta són descrits amb la denominació «marineros», és a dir, joves reclutats a la força fins a completar les 788 persones que formaven part de la tripulació del vaixell .

Tanmateix allò que m’agradaria ressenyar amb aquestes línies és el paral·lelisme estilístic existent entre l’Hotel Artmadams i el monument de sa Feixina, si més no pel que fa al seu estil i funcionalitat arquitectònics. I també, per descomptat, suscitar una seriosa reflexió al voltant de la necessitat de preservar el patrimoni de la nostra terra, lluny d’interpretacions ideològiques i vel·leïtats artístiques que no condueixen enlloc ni li fan cap bé, per descomptat. Potser aquest fragment d’Irene Vallejo, extret del seu brillant assaig Alguien habló de nosotros, ajudi a comprendre una mica més el que tract d’expressar: «Hay momentos en los que la furia de los acontecimientos parece obligarnos a tomar partido drásticamente, sin matices, y cualquier intento de valorar los hechos con mesura se apaga sin eco en la refriega. En cambio, a ojos de los grandes pensadores antiguos, la ecuanimidad era un ideal de vida».

Idò això, a veure si és vera i evitam així allò que no hi ha temps que no torni...

Compartir el artículo

stats