Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

Pagar impostos

Alberto Núñez Feijóo o Cuca Gamarra, nova secretaria general del partit conservador, reclamen una baixada d’impostos i les rialles no es poden reprimir. El segon Consell de Ministres de Mariano Rajoy, celebrat el 30 de desembre de 2011, aprovà una pujada de l’Impost de la Renda i del de Bén Immobles. Nou mesos després, el tipus general de l’IVA passà de 18 al 21%. Durant tota la campanya, igual que ara, el PP havia demanat una reducció dels gravàmens, amb l’espectacle afegit de veure Esperanza Aguirre pujada a un escenari mentre cridava: «No más IVA, no más IVA…».

També fa riure per no plorar escoltar Pedro Sánchez demanant unitat davant la crisi agreujada per la guerra d’Ucraïna mentre, per darrere, garanteix un ascens i una pujada salarial post mortem política per a la Fiscal General de l’Estat, Dolores Delgado. Els seus socis de Podemos no volen sentir parlar de rebaixes d’impostos i la ministra Nadia Calviño sap que, encara que volgués, no podria. De Santiago Abascal, defensor de l’impost mínim, però que ha viscut tota la vida d’un sou públic, és millor no parlar-ne.

És bo davallar els impostos? Depèn. És bo pujar-los? Depèn. La recaptació és important, sens dubte. Però ho és molt més com es gasten els doblers. Si es destinen a unes bones infraestructures per a donar servei als ciutadans, quasi dona gust pagar-los. Si acaben dins l’immens sac de la corrupció individual o del partit que promou les obres, ben al contrari.

Quan es dediquen a crear una inútil oficina de defensa de l’espanyol a Madrid per un trànsfuga com Toni Cantó. O quan es gasten en dur a les Illes assessors forans amb sobresou com feia Podem. O quan s’omplen els despatxos de suposats experts que en realitat fan feina pel partit. O quan s’incorpora a Ortega Cano al Centro de Asuntos Taurinos de la Comunitat de Madrid. O quan s’omplen les conselleries de periodistes destinats a la propaganda i no a la informació, com fa Francina Armengol… En aquests casos, els governants estan encoratjant als ciutadans a cometre frau.

Si els tributs es dediquen a donar uns serveis bàsics adequats en el camp de la sanitat, l’educació i l’assistència social, qualsevol persona rica o benestant amb un mínim de seny pagarà amb una certa satisfacció per haver cooperat a fer un món un poc millor. I a protegir els propis interessos. No debades l’escriptor americà Oliver Wender Holmes deia que «els impostos són el preu que pagam per una societat civilitzada». La redistribució limitada de la riquesa ha evitat més d’una revolució sagnant.

Els que com l’economista John Maynard Kanes pensen que “evitar impostos és l’únic esforç intel·lectual que té recompensa”, militen en l’ultraliberalisme. Defensen que ningú gestiona millor els doblers que l’individu o l’empresa. Les seves teories solen fallar per dues raons. Una, que quan les coses van malament, sempre miren a l’Estat perquè les doni una mà. La segona és que volen una policia poderosa, pagada per tots, però que defensi els seus interessos.

La inconsistència dels defensors del mercat lliure, sense gaires regles i depenent de les lleis de l’oferta i la demanda ja quedà palesa durant la crisi bancària de 2008. Ara han repetit contradiccions amb la pujada del combustible. Si creixen els preus, s’apliquen a tota la cadena de subministraments i punt, diria un liberal. Però no, la resposta ha estat reclamar la intervenció del Govern.

No es pot demanar que es paguin impostos amb alegria, això no obstant ho hauríem de fer amb consciència de què és l’única manera de viure a una societat solidària i allunyada de la llei de la selva. Als ciutadans ens queda exigir que es gastin amb molt de seny, que el polític corrupte acabi a la presó i que el treballador públic que no justifica el sou acabi al carrer.

Compartir el artículo

stats