El moment actual és un període que hem de considerar «delicat i compromès», en què l’estabilitat europea i, probablement, mundial, es veu amenaçada per la guerra entre Ucraïna i Rússia. No és cap sorpresa, es veia venir, malgrat que no ho vulguem admetre, especialment, després de l’annexió russa de Crimea en el 2014 i les tensions posteriors entre ambdós països. Ucraïna, a més de ser el bressol de la nació russa amb la creació de l’Estat feudal de Kíev allà pel segle IX, ha estat un punt estratègic que té sortida al mar Negre i d’aquí al Mediterrani. Trasbalsa veure en temps real els efectes de la guerra i de la destrucció, imatges descoratjadores, ciutats destruïdes, gent deambulant d’ací cap allà, fugint de les bombes i dels míssils, que inciten a una reflexió. Crec que, en les circumstàncies actuals, no es pot justificar cap guerra, encara que aquesta vagi acompanyada de l’adjectiu «justa» o de qualsevol altre adjectiu, atès que les guerres no són ni «santes» ni «justes» ni «netes». El sacrifici de vides humanes, la destrucció massiva d’infraestructures, la immensa corrua de fugitius, els incalculables danys ecològics, ens obliguen a preguntar-nos si tot això val la pena. Endemés, rere l’horror, hi ha la gran difusió i el profund arrelament de mites i ideologies amb què els opressors, els assedegats de poder, justifiquen l’extralimitació irracional de la força i de la violència més grollera, arribant fins i tot a glorificar-la, àdhuc tenen la gosadia de dir que han evitat una guerra apocalíptica. Ja ho deia Kant en la Pau perpètua —salvant les distàncies—, que la guerra és el més fàcil del món, perquè el sobirà (dictador) no és membre de l’Estat, es considera el seu propietari, i no renuncia als seus banquets, caceres, bordells, festes excessivament opípares, i pot declarar la guerra talment com si fos un joc, per causes insignificants. És ben actual el text, tot i que es va escriure en el segle XVIII en temps del somni filantròpic de l’abat de Saint-Pierre que va donar peu a la Revolució Francesa tot derrocant el sistema de l’Ancien Régime, però que va quedar amb una simple quimera. Ucraïna és un poble amb identitat pròpia i no una terra sense poble, com volien els bolxevics, malgrat les malifetes de Stalin referides amb el terme Holodomor (la gran fam), deixant en paper mullat el Tractat de Riga de l’any 1921, sotmeten cruelment al poble ucraïnès, que ha estat considerat per molts Estats moderns com a un autèntic genocidi. Una altra vegada les fronteres són l’epicentre de la guerra entre Europa i Rússia, una guerra que mai ha acabat realment. Efectivament, la naturalesa de la guerra no es resol en un combat, segons havia dit Hobbes, sinó en una disposició visiblement desfavorable, durant la qual l’adversari no se sent segur. Per exemple, instal·lant amenaçadores bases militars, desplegant agressivament a gran escala l’exèrcit al llarg de les fronteres, això es pot considerar un acte de violència i de guerra.
Davant el desenvolupament d’aquesta guerra dramàtica que ens té amb l’ai al cor, una guerra sense escrúpols, en la qual la ciutadania, com sempre, és la més perjudicada, l’opinió pública fa sentir activament la seva veu, una veu que clama en el desert de les orelles dels magnats que ostenten el poder, amb un «No» ben gros capaç de desvetllar una consciència mundial que fins fa poc estava com endormiscada. Cal insistir que la pau és una exigència fonamental i permanent de convivència humana. Una pau que s’estén a altres valors, l’ésser humà, el bé comú com a realització dins les comunitats polítiques; la solidaritat entre els pobles; el compromís a favor del progrés de la humanitat. Si donem una ullada a la nostra història més recent, veurem que davant un panorama més aviat «caòtic» i desesperançador, caldria apostar per un canvi de paradigma, només possible si som capaços de canviar la nostra visió de la realitat; és a dir, una nova noció de veritat, de justícia, amor i llibertat. La veritat és fonament de la pau des del moment que l’ésser humà pren consciència rectament no només dels seus drets, ans també dels seus deures envers els altres. La justícia serà ferment de pau quan es respecti el dret de l’altri, esforçant-se a portar-lo a terme. L’amor serà llevat de pau quan les persones sentin les necessitats alienes com a pròpies, i comparteixin amb elles el que posseeixen. I la llibertat serà aliment de pau quan, en l’elecció dels mitjans per aconseguir-la, els individus es guiïn per la raó i siguin capaços d’assumir amb gallardia la responsabilitat de les pròpies accions. Promoguin una cultura de la pau; demani que l’autoritat política no actuï arbitràriament, sense el consentiment popular i democràtic de la ciutadania; anheli un ordre jurídic mundial a través d’una constant exigència en relació amb el bé comú universal. La pau —ressaltava el filòsof jueu Hermann Cohen— és l’aurèola de la vida..., que la converteix tota ella en una festa. La pau són gestos concrets que mercès a la sensatesa i a l’experiència acumulada de tants homes i dones que al llarg de la història han estat capaços de crear una cultura que rep el seu suport en la confiança recíproca i no en la cursa armamentista, «res es perd amb la pau; tot pot perdre’s amb la guerra». Robert Graves en les seves memòries, Adeu a tot això, horroritzat per la Primera Guerra Mundial va fer una crònica excepcional de la seva experiència des de les trinxeres. Malferit fou donat per mort i llançat entre els cadàvers que esperaven ser transportats fins que es varen adonar que encara respirava. Fou una experiència traumàtica la de la guerra i desencisat, finalment, es va allunyar d’Anglaterra. Rere una guerra que trepitja tot el que troba pel camí sempre hi ha persones. Alguns diuen que una guerra sense la nova tecnologia d’armes d’avui causaria menys danys i destrucció, però no comportaria menys crueltat. Certament, la destrucció adopta formes noves; ara bé, la crueltat continua sent la mateixa. No hi ha barreres, queden eliminades, els drets internacionals no serveixen de res, les accions humanitàries no es tenen en compte, el personal militar té llicència per a matar, com James Bond, sota el vistiplau dels governs. Tots aquells que han proposat convertir la terra en un paradís —havia dit Popper—, han acabat creant un infern. Mireu l’Índia, és un dels pocs països del sud d’Àsia que té armes nuclears, i un dels països més violents del món, lluny de l’ahimsa que havia proclamat Gandhi. Coneguts són els enfrontaments armats entre diferents grups ètnics i religiosos, on són recurrents les massacres. L’espectacle és lamentable fins al punt que la violència és la protagonista de totes les notícies. I la violència, què fa? Crida més violència. Lluny, però que molt lluny de l’ahimsa de Gandhi.
