Sis resolucions judicials dictades a Palma entre 2018 i 2019 posaren en solfa la protecció del secret professional dels periodistes. Es tractava d’autes del jutjat d’instrucció número 12 i de l’Audiència Provincial que, d’una manera o l’altra, justificaven l’espionatge de les comunicacions telefòniques dels periodistes Blanca Pou, d’Europa Press, i Kico Mestre, del Diario de Mallorca. Sis resolucions que també avalaren directament o indirectament el segrest dels mòbils i els ordinadors d’ambdós professionals. Quin greu delicte havien comès? Cap ni un. Tan sols havien fet la seva feina: cercar informacions d’interès per als seus lectors. Notícies relacionades amb l’anomenat, miri per on, ‘Cas Cursach’, un procés judicial que avança a pas de paquiderm. Tan a poc a poc que fins i tot el lent Tribunal Constitucional ha arribat abans a una resolució final sobre un assumpte col·lateral.
Aquestes actuacions foren impulsades per un grup de policies que investigaven presumptes filtracions d’altres policies. El fiscal Juan Carrau i el jutge Miquel Florit donaren legitimitat a un espionatge digne de millor causa. El fiscal Superior de Balears, Bartomeu Barceló, arribà a declarar que retirar les eines de treball a dos periodistes «no té gaire importància». Josep Borrell, que el desembre de 2018 era ministre d’Afers Exteriors, explicà que «pensava que la notícia havia succeït a Veneçuela». Ara, reconvertit en responsable de la diplomàcia de la Unió Europea, segurament traslladaria la ironia a la Rússia de Vladímir Putin. Alguns dels que des dels tribunals, la Fiscalia o la policia actuaren contra la llibertat d’informació consagrada per l’article 20 de la Constitució serien feliços a Moscou. Allà, per gràcia del sàtrapa, es pot condemnar a divuit anys de presó a qui es desviï de la mentida oficial sobre la invasió d’Ucraïna.
A l’Europa democràtica les coses no funcionen igual. Els participants a les actuacions, ara declarades inconstitucionals, de 2018 tenien l’obligació de saber-ho. Tenien el deure de conèixer que el Tribunal Europeu de Drets Humans havia dictaminat nombroses vegades contra governs i altres autoritats que volgueren violentar el secret professional. També havia advertit que aquesta protecció arribava a les eines de feina dels periodistes com blocs de paper, ordinadors o telèfons.
Com que ho ignoraven o ho oblidaren aquells dies de fa poc més de tres anys, ha hagut de venir una sentència del Tribunal Constitucional (TC) a donar empara als dos periodistes que, sense ser acusats de cap delicte, foren greument perjudicats. El TC diu que les resolucions afectaren el «dret a la intimitat», «el dret a la inviolabilitat domiciliària» i el dret a «la llibertat d’informació, en relació amb el secret professional». Els magistrats recorden que la llibertat d’informació «no sols protegeix un dret individual» sinó que «garanteix la possibilitat d’existència d’una opinió pública lliure, indissolublement unida al pluralisme polític propi de l’Estat democràtic». Ni més ni menys.
El Constitucional espanyol recorre sovint a la doctrina de l’europeu per donar suport al secret de les fonts informatives, per preservar el paper de la premsa com guardià públic (watchdog, dirien els anglesos) davant els possibles abusos del poder. Igual que altres poders han de controlar possibles excessos periodístics, tal com estableix la llei, però sense obviar-la.
El lector pot pensar que, quan encara no hem sortit d’una pandèmia i enmig d’una cruel guerra, aquest és un assumpte menor. Però cal recordar una cosa, si a Rússia es protegís el dret a la informació com acaba de fer aquí el Tribunal Constitucional, probablement Putin ho hagués tengut més difícil per agredir a sang i foc el veí del sud. Hi hauria periodistes i mitjans que creurien un deure patriòtic donar-li suport, més o menys el que feren la majoria de diaris espanyols amb el desastre de Cuba i Filipines de 1898. Però també trobaríem altres professionals crítics i capaços de posar en solfa la versió oficial, com feren La Almudaina i Miquel dels Sants Oliver fa més d’un segle. Això és el que protegeix la llibertat d’informació. No un privilegi de periodistes.
