Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Miquel Bestard, el Batle

Marratxí està de dol. Avui dematí, diumenge, mentre acabava de fer una volta pel poble per estirar les cames en companyia de la meva parella, me n’he assabentat. Els pobles tenen això, les notícies, especialment les dolentes, corren aviat, potser massa. En Miquel Bestard, veïnat i batle de Marratxí durant tres legislatures (1995-2007) mitjançant pactes amb el PSOE i el PP respectivament, ens havia deixat. No feia gaire -el 8 de març, casualment- la seva dona i companya de tota la vida, na Teresa Matas, m’havia advertit sobre la seva delicada salut. Vaig animar-la, creient fermament que se’n sortiria. Dissortadament no ha estat així. La tristor envaeix la seva família i molts dels amics -polítics o no- que sempre vérem en en Miquel una persona propera, honesta i treballadora, qualitats de les quals s’han fet ressò la gran majoria de batles i regidors que compartiren amb ell el govern del nostre estimat municipi.

No debades en Miquel Cabot, l’actual batle de Marratxí, ha dit d’ell que ha estat un dels personatges més rellevants del terme en les darreres dècades, destacant-ne la seva bonhomia, proximitat i vocació de servei cap a les persones. Recorda també que en Miquel va entrar a la política animat per un altre marratxiner entranyable, en Jaume Ribas Ribas, en Jaume des Pinaret, a qui Bestard dedicà merescudament un carrer al Pont d’Inca, prop d’allò que un dia fou el predi de Can Pol i on en Jaume Ribas treballà i visqué bona part de la seva vida. Afirma també Cabot que, quan era petit, en Miquel Bestard solia anar sovint a dinar a cal seu padrí i que aquest li deia: «Avui vendrà es batle». Lluny de constituir una advertència al nét, la intenció del padrí era segurament la de fer-li saber que tenien l’oportunitat de rebre una visita honorable, tot sigui dit en el sentit més profund i humà que aquest adjectiu adquireix quan parlam d’una persona especialment bondadosa i noble. Potser algú pensarà que estic escrivint el típic epitafi o lloança que se sol fer quan una persona desapareix de la nostra existència per sempre més. Però la veritat és que en tota la meva vida no he sentit parlar malament gairebé a ningú d’en Miquel, i crec que això és un símptoma de la seva petita grandesa i de la bona llavor que deixà entre els marratxiners de tota casta i condició.

En Miquel era un d’aquests polítics que trepitjaven el carrer. Record, a manera d’anècdota il·lustrativa, un dia en què entrà a la que ara és ca nostra quan hi estàvem duent a terme una reforma per venir-hi a viure poc després de la mort dels meus pares, l’any 1999. Teníem un problema amb un lavabo, un embós greu o alguna cosa semblant. Es veu que mentre s’ho estava mirant un llanterner ell -vull dir es batle- passava per allà, va veure la porta oberta -estàvem en obres- i no dubtà a guaitar per veure què passava i si podia fer res per ajudar-nos. Supòs que d’anècdotes i exemples com aquest se’n podrien contar a balquena, entre el veïnatge. Tants que segurament se’n podria escriure un bon recull, un manual que ben bé podria ser un llibre d’estil per a bastants dels polítics actuals, més pendents de la seva imatge i de publicitar les seves accions que d’oferir un vertader servei a la ciutadania a la qual afirmen servir en funció del seu càrrec.

Mai moren batles, diu una coneguda dita mallorquina, donant a entendre que mentre hi hagi democràcia i càrrecs electes aquests sempre existiran sota la identitat d’una o altra persona. Però tenc una mica la sensació que, en el cas d’en Miquel Bestard, se’ns ha mort un batle de debò. Un Batle en majúscules, algú que va entendre que la política i la funció pública que comporta té a veure sobretot amb el benestar de les persones, i que aquest està íntimament lligat a la noció de proximitat i vocació de servei als quals he al·ludit un poc més amunt. Només em resta, doncs, i en nom de tots els marratxiners i marratxineres de bona voluntat, expressar el meu condol més sentit a na Teresa, les seves filles i els seus familiars, amb la seguretat que, en recordar en Miquel, un orgull íntim recorrerà tots i cadascun dels racons del nostre municipi per als quals va treballar i que tant va saber estimar.

Compartir el artículo

stats