M’agrada mirar aquest món del qual no comprenc res —escriu el poeta francès Christian Bobin—, m’agrada mirar-lo i escoltar-lo. Sons llunyans d’una campana d’església, d’esquellots d’ovelles i vaques, brams d’ases i cants de galls, el murmuri d’una font que raja, el tic-tac del rellotge de paret enmig del silenci de l’estança, el vent que xiula, l’avet que es vincla, el rossinyol que canta a la matinada, el xivarri de les orenetes en el despertar de cada matinada, el puput que alça el vol en qualsevol camí secundari, el ropit que es prepara per anar-se’n a altres llars, els ametllers, presseguers, albercoquers, cirerers i pruneres, que ens delecten amb la seva florida blanca i rosada, fent saber que ja s’acosta la primavera. I entre rostolls, marges i pastures, roelles i anemones broden la catifa del camp. Apareixen de nou les arrels profundament adormides, anhelen la llum de temps extingida. I allà dalt, ens guia l’estel de l’alba, rutilant, que anuncia el nou dia. Sí, cada matí obro els ulls ebris de claror i em sento afortunat: la vida és allà, discreta, sorollosa, acolorida, petita, immensa, curulla d’antagonismes, de rivalitats i lluites. Tot resulta molt familiar. Potser els meus ulls ja han après a mirar el que tinc davant. És un tresor, un regal, una sort i si faig mala cara davant d’això, és simplement culpa meva. Camps que es vesteixen de verd i de la fragància primaveral, matolls, fondalades i rierols, que són com un bany per als ulls. Olors i més olors, d’humitat i de reïna de pi, perfums de farigola i de romaní, de frèsies, de boix i herba conillera, violetes i roses, perfums del meu país. Sentor de terra viva. Com voldira perdre-m’hi, deia el metec de Georges Moustaki, i enamorar-m’hi com ahir, abans que se m’acluquin els ulls. És el miracle de la naturalesa. A poc a poc, allò que aparentment estava somort, comença a desvetllar-se, aire fresc que entra per les finestres de les nostres cases, tan necessari per a la nostra vida. Què és, doncs, una casa sense finestres? De la mateixa manera que l’Amazones és el pulmó del món, la finestra és el pulmó d’una casa, convé que respiri, necessita alenar, si no s’omple de floridura. A més, cal airejar les males olors. I malgrat que sigui inversemblant, cal dir que tots els camins de tots els caminants d’arreu del món, sempre duen a casa, tant si hem travessat altres valls, altres cases, altres llengües, altres horitzons, sempre ens porten al principi de tot, a la nostra casa. Sembla que tots els camins són dreceres. Mentrestant, la sortida del sol esvaeix les boires matinals i l’horitzó s’allarga. La llum és el contrapès a l’ombra. Si el sol —deia el poeta sufí Rumí— no viatgés amb ales i peus tota la nit, ¿com s’il·luminaria el món en el curs del matí? Aquesta escalfor, que ens allibera de l’aire hivernal, amoroseix la vida i l’infon coratge, deixondint noves inquietuds. I en un to menor, rere la veu de totes aquestes sopranos, ressona la nostra veu, que vol participar d’aquest himne de mil veus i colors, d’aquesta música plaent, angelical, però efímera... M’agrada mirar aquest món, sense pols ni teranyines, observar-lo i sentir-lo, potser en aquest dia em permeto una mica de bondat en un món de voluntats crispades. M’allunyo de les disputes i dels conflictes, perquè així s’alci el que soc, simplement miro, observo i ho reflexiono tot, sense burles ni sofismes, tan sols veig i espero. Una paraula indulgent, una frase que dansa en la pàgina d’un llibre, una carta encoratjadora, són com guspires que susciten el gust per la recerca, tot i que la indiferència irromp en aquest món amb les seves falses imatges. No es tracta d’encendre el foc tan sols amb branquillons secs, perquè aquests cremen i moren immediatament. Demana quelcom més, com saber polir-nos a còpia de fidelitat i honor, lluny de mentides i afanys superflus, ja que la mentida és falsejar la realitat. Qui és fidel, sempre és fidel. Mostrar i dir menys, convèncer no per l’adoctrinament, sinó per l’experiència viscuda.
Sí, miro el món, observo la terra i veig el gran miracle de la primavera, mentre que, en el mateix temps, contemplo astorat la guerra de Putin i els qui li donen suport —dic Putin expressament, perquè no és Rússia, sinó ell i la seva aurèola tsarista—, contra Ucraïna. Una guerra en ple segle XXI, incomprensible! O, probablement, no. Ara tot Europa rep els refugiats ucraïnesos, tothom es mobilitza i s’esforça per ajudar-los, sobretot persones particulars i organitzacions no governamentals, mentre que els governs envien armes defensives, un eufemisme més en aquesta absurda guerra. Tanmateix, la resposta no ha estat la mateixa que en la guerra de Síria, o en Iraq o fins i tot en Afganistan. L’aparell propagandístic d’un bàndol i l’altre, ens mostra tan sols la lletra més menuda de qualsevol alfabet, mentre roman amagada, la resta. Entretant el poble sofreix i la terra també; discòrdia i lletjor s’introdueixen en el món. Sempre la terra dura i compacta —esmentava Walt Whitman—, sempre el sol ascendent i declinant, sempre l’aire i les marees incessants, sempre jo mateix i els meus veïns, estimulants, perversos, reals, sempre la vella pregunta inexplicable, sempre aquesta espina al polze, sempre aquest alè de picors i de sets... Ah!, el gran Whitman, el poeta autodidacte, vitalista i èpic, el que va ser capaç d’atrapar l’essència extraordinària de la vida, la seva fortalesa espiritual. El conec des de fa molts anys, quan era gairebé un infant i em va impressionar la seva obra més coneguda, Fulles d’herba, en un format per a infants, lectura que es va anar intensificant, ara sí en format per a adults, en l’adolescència i més tard en la maduresa. Quan rodo per les carreteres de Mallorca i contemplo els camps verds, evoco fragments dels seus poemes: Què és l’herba?, va dir un infant. Com podia contestar-li? És la bandera de la meva idiosincràsia, teixida amb la verdor de l’esperança. O imagino que és el mocador de Déu, o un infant, el nadó de la vegetació, o un jeroglífic uniforme, la preciosa cabellera no tallada de les tombes. L’herba és la falda de les mares, que acull als seus fills. En fi, potser sí que és veritat que la felicitat és un estat mental.
