La transició energètica no és només canviar combustibles fòssils per energies renovables. El model de l’energia renovable pot i ha de canviar de forma dràstica el model centralitzat de les centrals tèrmiques de combustibles fòssils. A banda de l’autoconsum, que és ja una distribució molt elevada, per totes aquelles famílies, empreses i administracions que no tenen la capacitat d’autoabastir-se han d’arribar a proveir-se d’energia neta des de parcs fotovoltaics o eòlics que es repartiran per tot el territori, sense haver de centralitzar-se tota la potència d’una regió en una o dues centrals.

Aquest model fa que la seguretat del subministrament sigui molt més estable, atès que una avaria en una de les petites centrals afectaria una part petita de la població, i no com ara que podria deixar sense energia elèctrica a centenars de milers de persones. Per això, aquest model, contribueix no només a una reducció d’emissions de CO₂ i per lo tant a un fre al canvi climàtic, sinó que a més assegura el subministrament.

A banda de la distribució pel territori, és important el canvi de combustible. Els combustibles fòssils són finits i a més es troben en mans de pocs països. Això fa que la seva tendència sigui sempre alcista. A més, la invasió de Rússia a Ucraïna, les sancions europees i la necessitat energètica ha provocat una combinació de factors que provoca un preu que no sabem quan aturarà de pujar i que la població europea no pot assumir. La dependència europea del gas rus és més que evident, i desgraciadament no es pot canviar d’un dia per l’altre. Però sí que es poden fer coses per actuar, en el curt i el mitjà termini. En primer lloc, la Comissió Europea ha de canviar el sistema de fixació de preus, on l’energia marginal, la més cara, marca el preu de tota l’energia, i aquesta, serà sempre el gas. Això es pot i s’ha de fer ja, perquè sinó, qui paga les conseqüències serà tota la població pagant un preu desorbitat.

En segon lloc, la Unió Europea ha de creure en la sobirania energètica en conjunt i ho ha de fer com a política geoestratègica i com a política de creixement econòmic, a més del que s’ha fet fins ara com a política d’acció climàtica. Per això ha de preparar un paquet d’ajuda específic per a tots els estats membres, per a desenvolupar renovables, a l’hora que ha d’instar als països de forma urgent desenvolupar mecanismes reguladors excepcionals i urgents per aquest desenvolupament. I això no només passa per instal·lar nova potència, sinó també per adaptar les xarxes i les interconnexions internacionals, sempre tenint en compte la possibilitat de recurs renovable de cada país.

És cert que hi ha un paquet important dels fons del Pla de Recuperació Transformació i Resiliència, els famosos Next Generation, que van enfocats a aquest objectiu, però no basten. Hem d’accelerar molt més, ho anem dient alguns ja fa temps per mitigar els efectes del canvi climàtic, i tot i que cada cop hi ha més consciència, no acaba d’arrelar la urgència. Després de la pandèmia, la reactivació econòmica es va disposar com un argument més, que ha estat poderós, però que tampoc és suficient per dur a terme aquesta acceleració necessària. Potser ara, afegint l’argument geoestratègic, de seguretat europea pot ser l’espurna necessària per fer-ho entendre. És una llàstima haver d’arribar a emprar arguments d’aquest tipus, ja que haurien de bastar els arguments científics, no obstant això aquesta és la realitat que tenim. Serem capaços de canviar-la? Jo tinc l’esperança que ho farem, a Europa, i a tot el món.