Molts varen ser els canvis que es varen produir durant el segle XX en relació als drets de les dones. El feminisme, amb tot el moviment de dones sufragistes, va desembocar amb l’adquisició del vot de la dona i la famosa frase «lo personal es político», proclamada per Kate Millet, va posar en evidència que el sexe és una categoria social impregnada de política. La torxa ja no va ser deixada de mans que volien alliberar-se de tanta repressió i subordinació i es va arribar a les darreries del segle amb ingent coneixement -desvetllament- sobre les dones des de les diferents disciplines i, al mateix temps, a poder participar en molts d’àmbits que eren exclusius del col·lectiu masculí. Victòria Sau anunciava el reconeixement en el món acadèmic, per part d’ambdós sexes, que la societat era patriarcal, malgrat que encara no tenia la difusió necessària -fet que en l’actualitat no té el ressò suficient perquè les persones puguin explicar-se el que està passant en aquesta societat distòpica que s’ha creat.

Es podia celebrar una significativa qualitat de vida per a tothom perquè tal com diu Alain Tourain: «Hoy por hoy, la opinión que emitimos sobre un país no está tanto determinada por la situación de los obreros que trabajan en él como por el lugar que las mujeres ocupan, por los derechos que le son reconocidos o por la violencia que se ejerce contra ellas».

Al mateix temps, el País Semanal de l’abril del 2000, va publicar una entrevista que feia Sol Alameda a Lori Wallach, experta i activista en temes de comerç global dels Estats Units. Era directora del Global Trade Watch (GTW), organització de defensa del consumidor que se centra en la política comercial i va ser la primera en qüestionar els acords que es feien sobre la liberalització del comerç. Era molt conscient de que s’estava produint el major canvi legal experimentat en les nostres vides i ningú en sabia res. Va récorrer el món advertint que si s’acceptaven serien les corporacions i les multinacionals les que governarien. L’aspecte clau seria la disminució de poder de l’estat-nació i l’ascens d’una elit mundial que s’estava creant a molts de països i que, en el seu conjunt, eren persones molt semblants. Era una entrevista d’una dona lúcida que defensava lleis potents contra la presència de pesticides en els aliments que podien causar càncer amb la seva ingesta. Malgrat les accions que es varen dur a terme, no aconseguiren frenar la volada que s’havia planificat des d’aquest imperialisme que com deia Lori Wallach consisteix amb tenir controlat tot el món.

En poc temps va sorgir una literatura cientifica que ens va possar en el camí de les grans conseqüències que tenia la globalització: feminització de la pobresa, feminització de la migració, opressió racial del món, opressió i deslocalització laboral, calentament de la Terra (on les dones representen el 80% de les persones refugiades per culpa del clima), desigualdats socials, procesos d’exclusió de les persones que no tenen res per ofertar al mercat (gent gran malats, aturats, dones inmerses en la cadena de cures), desmantelament de xerxes públiques de salut, conflictes bèlics, fam i deuta i un llarg etcétera.

El desenvolupament de la globalització neoliberal ens du a un retrocés dels drets, no només de les dones, sino de tothom. L’ecofeminista Vandana Shiva exclama: «Pensábamos que habíamos dejado atrás la esclavitud, los holocaustos y el apartheid -que la humanidad no volvería a permitir que la deshumanización y los sistemas violentos volvieran a determinar las reglas por las que vivimos y morimos. Y sin embargo, la globalización está provocando nuevas esclavitudes, nuevos holocaustos, nuevos apartheids». Ara es pot observar de quina manera, amb la situació de guerra que estan patint a Ucranïa, és freqüent el comentari de com és possible que passi això en el segle XXI? I és que no es pot oblidar que estem en una societat patriarcal, no ha desaparegut, la seva estructura social està fonamentada en relacions jeràrquiques, i tal com diu Rodrigáñez, el patriarcat és devastació «porque la vida se mantiene produciendo más de sí misma a diferencia del Poder que se mantiene quitando cada vez más a los demás, y de sus máquinas a las que hay que proveer de materias primas y de energía». D’aquí que al principi comentas la manque de ressò amb la sensibilitat del col·lectiu humà, perquè sembla que no hi ha prou consciència que és una societat agonista i d’aparença, en el sentit que sembla que ens ha de salvar la vida, quan en realitat el que hi ha és una gran manipulació en benefici d’uns quants i per mostra l’Informe d’OXFAM Intermón d’aquest any, on es manifestava que els 10 homes més rics del món havien duplicat la seva fortuna.

La materialització de la vida s’ha estès a totes les capes i, si observam el camp de la investigació, trobam que l’anomenada quarta revolució industrial es basa en la «intel·ligència artificial». Aquest febrer era notícia en el Nacional que a la Xina un grup de científics inventen una màquina que pot gestar embrions fora dels cos d’una mare. En aquest cas, el dispositiu recorre a una intel·ligència artificial que s’encarrega de vigilar el creixement del fetus. I aquesta és la investigació científica per assolir una condició humana més perfecta, eliminar el cos de la dona? D’altra part, s’ha posat molta confiança amb la ciència com a salvadora de la humanitat. Si a una ciència ètica, sense cap dubta, no a una ciència impregnada del deliri d’un poder que no pretén més que control i dominació, tal com assenyalaven ja fa temps dones científiques com Keller i Harding.

Sens dubte, «un altre món és posible», amb l’obertura de «nuestros espíritus largo tiempo confinados sobre lo inmediato», tal com diu el filòsof Edgar Morin.