Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

El somni d’en Juanca

Tenc un amic força especial. M’agradaria parlar-vos-en una mica, si no teniu inconvenient. En Juan Carlos pateix una paràlisi cerebral ocasionada per una anòxia (falta d’oxigen) en el moment del part, la qual cosa va afectar considerablement la seva psicomotricitat i que es tradueix, entre altres coses, en una notable dificultat a l’hora de caminar i també en l’aspecte comunicatiu, sobretot pel que fa a l’expressió verbal o fluïdesa de la parla. Cap d’aquests problemes, tanmateix, li ha impedit dur a terme alguns dels seus somnis: estudiar la carrera de psicologia, tenir bons amics (els que va fer al Col·legi Lluís Vives, entre d’altres, on va fer amistats que encara ara perduren), o anar d’excursió a la muntanya, una de les seves aficions predilectes. Tot això sense oblidar el seu periple laboral, que inclou diverses activitats i, sobretot, el seu pas per la secció d’impremta de l’escola-taller Amadip Esment. Però potser ara mateix la passió més gran d’en Juan Carlos és el teatre, disciplina a la qual s’ha lliurat en cos i ànima després d’un aprenentatge que inclou el seu pas per l’escola d’actors del Teatre Sans; la sala Trampa Teatre, especialitzada en la improvisació, i, darrerament, la posada en escena de muntatges de diversa índole a la Sala Delirius, un espai escènic prou interessant ubicat al carrer Mateu Enric Lladó de la nostra ciutat.

És precisament en aquesta Sala on en Juan Carlos va estrenar no fa gaire la seva primera producció teatral, Todo empezó con un boom, una obra de caire ecologista escrita i interpretada per ell mateix acompanyat del també actor Fernando Martín. L’obra, escrita en clau de clown, té un argument entre divertit i esbojarrat: dos activistes que volen protestar per les emissions d’una fàbrica de productes químics són acusats de terrorisme a causa del llançament d’un coet de fira per cridar l’atenció, fet que comportarà el seu empresonament en una cel·la, l’espai escènic on transcorre l’acció. Els elements utilitzats són molt simples i a l’abast, així com l’escenografia, bàsica però molt enginyosa. Però allò que realment impacta en qui assisteix a l’espectacle són les evolucions dels actors, especialment les d’en Juan Carlos, que fa un esforç realment encomiable a l’hora d’interpretar el paper d’Holocausto, un dels dos perillosos ecologistes acusats d’intentar sabotejar l’esmentada empresa. Val a dir que Flash -Fernando Martín-, el seu company de cel·la i soci de causa, duu a terme una actuació que qualificaria de sòbria i solidària, en el sentit que cedeix bona part de la iniciativa i protagonisme al seu company d’escena, tot adaptant-se quan és necessari -i no són poques, les ocasions- al seu ritme i acudint quan cal a la improvisació davant d’alguna petita mancança o dificultat interpretativa d’en Juan Carlos.

és un magnífic exemple de superació, la prova que, si ens ho proposam, és possible arribar allà on ens portin els nostres somnis

decoration

No vaig poder veure l’obra en directe, per raons de salut. Però l’amic de qui us parl -un amic de bon de veres, sense cap dubte- em va dur un USB i el guió imprès en paper perquè la pogués veure a ca nostra. Tanmateix no és la primera vegada que en Juan Carlos fa gala de la seva gran generositat, una altra de les seves característiques. Al principi de la pandèmia i durant el confinament, que va passar sol a ca seva, ens enviava vídeos en què interpretava famoses àries d’òpera disfressat amb estrambòtiques perruques i fent ús d’estris domèstics -un pal de granera, una paella, un fregall...- que provocaven una barreja de divertiment i admiració en aquells dies d’aïllament i desconcert davant la magnitud del que estava succeint. Vull dir amb tot això que és algú realment especial, en Juan Carlos, i no tant per la seva discapacitat com per la profunda humanitat amb què impregna tots i cadascun dels seus actes. Todo empezó con un boom, l’espectacle del qual us he fet cinc cèntims, n’és una bona prova. I estic convençunt que, coneixent la seva capacitat de feina, la seva tenacitat i la seva caparrudesa, aquesta obra serà la primera de moltes altres.

Al tríptic en què s’anunciava el muntatge i que també em va portar apareix la llegenda «No hay barrera, cerradura, ni cerrojo que puedas imponer a la libertad de mi mente». Sovint parlam de la integració de les persones amb discapacitat com un concepte més o menys teòric, sense desmerèixer en absolut la tasca que duen a terme les associacions que tenen cura de la gent que d’una manera o altra és diferent. «El somni d’en Juanca», nom de la productora amb què ell mateix ha batiat les seves iniciatives escèniques, no és només una expressió més o menys afortunada per definir la seva bella curolla: és també, i sobretot, un exemple d’integració en majúscules, la prova fefaent que, tal com resa la llegenda del tríptic, no hi ha més barreres que aquelles que sovint acceptam o ens imposam, ja sigui per comoditat o per por a travessar els límits de les nostres nombroses i variades possibilitats. Todo empezó con un boom és, doncs, alguna cosa més que una peça de teatre més o menys imaginativa; és un magnífic exemple de superació, la prova que, si ens ho proposam, és possible arribar allà on ens portin els nostres somnis i els nostres anhels més íntims, siguem com siguem.

Compartir el artículo

stats