Ens acostem al 8 de Març, el dia de la dona i amb el que està passant al món me ve una idea al cap: segur que Putin no és feminista. Si fos feminista no faria abús de poder, no empraria «el control» per a fer-se valer, no tractaria a ningú de manera despectiva subestimant la reacció dels altres. Si fos feminista respectaria la vida com a prioritat, apostaria per la cooperació i el diàleg, cercaria consens, una i una altra vegada, tantes com calgués, sabria escoltar als altres i es comunicaria amb respecte, amb paciència. Sabria que quan hi ha interessos diversos entre les parts, el màxim perill és imposar la llei del més fort, i que no podem tornar enrere liderant allò que el filòsof Hume del segle XVIII va anomenar Fal·làcia naturalista, perquè es suposa que en ple segle XXI el vertader progrés no es demostra amb la capacitat bél.lica, sino en la capacitat ètica.

A les aules parlo de Filosofia, parlo de valors ètics, i també parlo de mí, perquè em poso en primera persona com a exemple, i dic als alumnes que si alguna vegada he reaccionat amb agressivitat o violència verbal enfront alguna situació, me’n adono què ha estat feblesa, perquè no he estat capaç de solucionar el conflicte amb el diàleg, perquè la meva part primitiva o animal m’ha dominat. Quan vull alimentar i fomentar en mí allò que em fa més humana, necessito trobar la manera d’actuar amb empatia, de fer justícia reconeixent l’alteritat sense fer mal, sense aixafar a l’altre. I és que no puc parlar als meus alumnes de temes tan importants si no sóc, o intento al manco ésser, coherent en la meva vida. Els vull convidar a descobrir per ells mateixos que amb la família, amb els amics, a l’aula, al carrer, al món laboral, a les institucions, a la política… cercar consens implica amb tota seguretat haver de cedir en els propis interessos, al manco un mínim, però les altres parts hauran de fer el mateix de manera equitativa. Penso que la violència és injustificable, i que el camí cap a la pau és la pau mateixa, sense esquitxos. Veurem si un espia i un actor seran capaços d’entendre que ara no és moment d’enganar ni fer comedi (tots els meus respectes pels actors).

Perquè seguir parlant a l’aula de Drets Humans, de capacitat de diàleg? Com parlar de tot plegat als alumnes davant aquest espectacle d’estupidesa generalitzada? Suposo que ho puc emprar com exemple empíric de que la guerra és una solució ancestral patriarcal que es fonamenta en principis basats en el domini de l’alteritat i en relacions de poder.

Què podem fer les persones corrents enfront aquestes bestieses? Jo de moment no em cansaré de parlar al jovent dels valors del feminisme, de pluralisme, d’interseccionalitat, de llibertat, de dignitat, d’igualtat, de justícia i sobretot, de capacitat de reflexió crítica i de diàleg.