Les darreres setmanes han estat prou fecundes en fets mereixedors d’anàlisi. Uns han estat fets domèstics i d’altres s’han esdevingut més enllà de la mar. Just aquí, hauríem de parlar de les lleis de turisme i d’ensenyament que han suscitat debats polítics i socials que han palesat fins a quin punt és dificultosa l’harmonia entre els diferents interessos implicats. Per un costat, caminen els interessos dels partits que governen enfrontats als interessos dels que aspiren a governar (en desorientada i desficiosa espera, per cert). Per l’altre, els interessos dels grans grups econòmics, l’hoteler, el turístic i el de la promoció d’obra, condicionats pel partit que creuen que ideològicament els és més proper i més favorable als seus plantejaments de caire econòmic.
Emperò, suscitat el conflicte, pocs pensen en la gran majoria de la població, en la manera que aquesta majoria vol relacionar-se amb el seu entorn, en la manera que vol viure. En el benentès que aquestes voluntats múltiples i disperses no es manifesten de forma unívoca i clara perquè ningú no s’ha molestat mai a inquirir-ne el contingut. Les superestructures manen, ho fan presidides per les immediateses i en cap cas valoren les conseqüències a llarg termini que les decisions comporten per als ciutadans. Quan, certament, allò que convé a les properes generacions hauria de ser l’únic objectiu digne de ser perseguit. Quan es convocarà, posem per cas, un referèndum que consulti als illencs sobre el model econòmic que volen? Res no seria més natural ni més democràtic que fossin els afectats directes que orientessin l’acció de govern. Que diguessin si l’explotació dels recursos naturals ha arribat al punt de saturació, si el nombre de turistes ha de créixer o decréixer i si la població resident ha de continuar augmentant sense límits o ja està bé així com està. Quan es formularà la pregunta?
Mentre això no passi, mentre els ciutadans de les Illes no tinguin la capacitat de decidir o, almenys, de condicionar en ferm les accions que més directament afecten el seu benestar, hauran de suportar que allò que els convé ho decideixin altres, com ara els partits polítics, les patronals, els sindicats i, per descomptat, el poder de les grans empreses i corporacions financeres que actua d’amagat (l’anomenat poder ocult, que no es veu però que hi és). Mentrestant, els illencs hauran de suportar també veus d’autoritat (com Anton Costas, catedràtic de Política Econòmica a la UB i president del Consell Econòmic i Social) que a partir d’una pregona ignorància d’allò que ens passa gosen impartir doctrina sobre l’inevitable creixement econòmic il·limitat a casa nostra (talment). Convindria que algú dels seus avaladors convidés Costas a anar a la platja aquest estiu o que el passegessin per Palma un dia de creuers. Inoblidables experiències.
Més enllà de la mar, més enllà però no tant com ens pensem, ha començat una guerra. Sabem que Rússia, de la mà del seu omnímode i sempitern president Vladímir Putin, ha envaït militarment Ucraïna. Sabem també —algú de nom oblidat ho va enunciar així— que la veritat és la gran derrotada a qualsevol guerra perquè la propaganda, la tergiversació dels fets i, al cap i a la fi, la construcció del relat a conveniència del relator constitueixen armes de destrucció de l’adversari i de reafirmació de la pròpia posició (que sempre s’autoqualifica de benèfica i justa). Podem batejar Putin d’assassí, de psicòpata, de lliberticida, de criminal de guerra i de tot el que vulguem, i no errarem. Però amb això no tan sols no n’hi haurà prou, sinó que serà inútil. Inútil de tot punt per apaivagar la set imperial del nou tsar, consirós a recuperar les antigues fronteres de l’URSS que vigien abans de la caiguda del Mur de Berlín. Inútil també per alleugerir el patiment sense causa del malaurat poble ucraïnès, que, si algun tret característic té, com tots els pobles victimaris de conteses bèl·liques, és la seva innocència.
Per no quedar-nos en la superfície i tractar d’esbrinar on som i què ens espera, pot ser que convingui analitzar què han fet malament Occident i Europa per no evitar a temps la crisi ucrainiana. Occident, la seva organització militar per essència que es diu OTAN, ha desvetllat el monstre condormit perquè no ha respectat la zona d’influència de Rússia en festejar Ucraïna perquè s’hi afiliés, a l’OTAN. Una imprudència en tota regla perquè significava el trencament del pacte tàcit, adesiara explicitat en públic, de respecte a les zones de domini respectives. Una imprudència en tota regla dels EUA, que són els que manen sense matisos a l’OTAN, perquè ha proporcionat a Rússia l’excusa desitjada per sentir-se amenaçada. I davant l’amenaça o l’excusa de l’amenaça ha sorgit la reacció i, al seu torn, noves advertències gens amistoses a Suècia i Finlàndia. Com per posar-se a tremolar.
De la seva banda, Europa, l’Europa política que té a les seves mateixes fronteres un conflicte bèl·lic de conseqüències imprevisibles, ha fet un paper marcat per la indefinició i per la dispersió d’esforços. És el paper que la condueix a la irrellevància política —no sembla que l’enviament d’armament a Ucraïna hagi de ser la solució— per la manca d’unitat i per la recurrent incapacitat de disposar d’un lideratge sòlid identificat i acceptat per tothom. Així ho exemplifica que determinades iniciatives engegades per respondre a Rússia neixin dels estats i no pas de la Unió o que estiguin mancades de contundència per evitar la producció de mals interiors (com en el cas de les sancions econòmiques). Tanmateix, ara per ara allò que podem donar per gairebé segur és que quan Rússia hagi guanyat la guerra la situació de domini imposada per les armes es consolidarà. Aquest és un principi immutable en l’esfera internacional: les posicions guanyades no s’abandonen i esdevenen aviat situacions de dret per més que representin la perpetuació de la injustícia. De manera que Rússia es quedarà a Ucraïna i alterarà de manera definitiva les fronteres i l’ordre internacional. Els grans derrotats són ja ara els drets humans, les llibertats públiques i el dret internacional que protegeix, entre d’altres, els principis de la intangibilitat de les fronteres exteriors i el dret a l’autogovern de les nacions.
La guerra per altres mitjans ha estat la innoble batussa escenificada a Can PP. Pot ser que la situació ideal per als illencs fos que allò que passa a Espanya ens resultés aliè, però ben bé encara no hem arribat a aquest punt de desconnexió (falta una estona). Per això, perquè ens afecta, a desgrat nostre però ens afecta, i perquè serveix per objectivar el grau de degradació que pot arribar a assolir l’activitat política, sembla oportú referir-se als punyals que han volat per clavar-se a l’esquena de Pablo Casado, fins fa no res cap de colla inqüestionat de l’ínclita societat de socors mutus que es diu PP. Casado, estimbat pels seus fidels acòlits —tu quoque, fili mihi— sense cap commiseració ni una, ha begut, ben cert, de la pròpia fel que ha escampat arreu durant els darrers anys. És el mateix Casado, no ho oblidem, a qui el Tribunal Suprem va atorgar una impossible llicenciatura en Dret perquè la seva figura emergent era valorada com d’altes capacitats per treure el govern il·legítim, deien, del poder. Tanmateix, els fiançadors i aduladors d’aleshores sempre estaran a temps de proclamar que ells no es varen equivocar, que es varen equivocar els fets.
PS: Uns mots de recordança de Salvador Puig Antich, un militant anarquista que tal dia com avui de l’any 1974 va ser assassinat pel franquisme a la presó Model de Barcelona.
