El llenguatge administratiu, encara avui, s’expressa amb unes formes més pròpies de segles passats que no d’ara. Una carta d’hisenda se pareix més a una carta d’amor, està plena de paràgrafs interminables que fan pudor de lluny. En els casos d’amor profund, no falten les llatinades, un condiment indispensable, i alguns gerundis que, ben col·locats pel mig, ajuden a sostenir l’historia. La lectura és intensa, és com llegir una novel·la. El problema és quan arribam al final, no tenim clar com acaba, si és un final feliç o és una desgràcia. A més d’un li haurà passat que, després de llegir una carta d’hisenda, no sap si deu res o no, i això que no s’ha deixat cap paraula, totes han estat ben llegides, però no ha entès res. I és que la novel·la administrativa no està feta per a tothom. És preferible haver conegut, al manco, el gènere policíac abans d’atrevir-se amb el més simple document administratiu. Per la majoria de lectors resulta una literatura mala de digerir, contínuament s’ha de recórrer al diccionari per saber el significat de certes paraules i no perdre el fil.
La novel·la administrativa té un secret que la fa perdurar, i és la foscor. No veure les coses clares dóna més emoció a la història i la carrega de misteri. Per això són tants els aficionats a n’aquest gènere literari. De fet, arriba a totes les cases, per molt amagades que estiguin. Jo diria que la novel·la administrativa supera qualsevol Best-Seller. Ningú se’n pot resistir, mos ha captivat a tots, qui més qui manco té un exemplar, original o còpia, a ca seva. I no parlem dels col·leccionistes, alguns dels quals guarden centenars de volums en biblioteques immenses custodiades per algoritmes molt poderosos.
He cercat al Google els principals criteris de redacció de documents administratius, i són aquests:
• Redacció clara, rigorosa i concisa.
• L’estil del text ha de ser entenedor perquè el receptor pugui comprendre el missatge sense problemes.
• Triar els recursos lingüístics que facilitin la precisió i la simplificació de l’escrit.
• No són benvinguts els circumloquis, ni estirar paraules innecessàriament, ni les formes arcaiques, ni l’excés de termes cultes o tecnicismes.
Deduesc, idò, que la paraula no s’ha d’allargar, sinó que s’ha de comprimir al màxim per tal de que arribi ben clar el missatge al seu destinatari, sense embulls, sense ambigüitats, sense perill de ser mal interpretada. Però la realitat, un cop més, pesa tant com una llosa, i després d’haver llegit amb tanta passió la novel·la administrativa resulta que no tenc clar el final.
Un ciutadà, fins i tot el que menys ha llegit en la seva vida, hauria d’entendre un text administratiu. L’administrat té dret a entendre el que l’administració li comunica, a rebre una carta comprensible, no un jeroglífic. Però tots sabem que no és així, la transparència i la claredat que tant predica l’administració mos la passen amb cançons d’ençà que aprenguérem a escriure en un paper. La pregunta és qui elabora i condimenta la novel·la administrativa. No poden ser els funcionaris perquè la majoria no funcionen del tot i lo únic que fan és rebre ordres d’altres funcionaris que tampoc funcionen com haurien de funcionar perquè ja estan a punt de jubilar-se i s’estimen més no seguir funcionant per no gastar-se. Tampoc poden ser els polítics, s’assemblen massa als funcionaris i a més no tenen temps d’escriure. El president també queda descartat, perquè no sol llegir documents administratius, només les firma. Aquesta idea ha de venir de més amunt, d’un home molt cult, intel·ligent, amic de les bones costums i dels clàssics. Podria el rei?
