Existeix una cultura diguem-ne modesta però tenaç, que va fent com aquella fonteta que, gota a gota, va conformant amb el temps un torrent ample i cabalós, imprescindible per a la supervivència de la flora que l’envolta. Darrerament han estat notícia dos exemples significatius, d’aquest tipus de cultura, encara que per motius ben diferents. El passat 26 de gener teníem coneixement del tancament definitiu de l’espai cultural Ciutadà Il·legal, ubicat a Pòrtol, després de set anys ininterromputs d’activitats de tota índole. Varen ser molts els artistes i gent relacionada amb la cultura que varen trepitjar el seu escenari, sovint de forma altruista i amb l’únic objectiu d’oferir un tast de la seva creativitat al públic assistent. Tot en un ambient informal i amè, sempre de la mà de Toni de la Mata i Marga González, vertaders artífexs d’aquesta feliç iniciativa. Concebut com un espai polivalent, foren també nombroses les persones que hi exposaren la seva pintura, escultura i fotografia, oferint així una mostra de la seva creativitat que dificilment hauria estat possible en una galeria o espai convencional.
Casualment un servidor, junt amb l’escriptora Assumpció Cortès, protagonitzàrem l’última de les funcions de Ciutadà Il·legal. Fou el passat 30 d’octubre de 2021, quan semblava que la pandèmia ens donava un respir i que poc a poc s’anava normalitzant la vida pel que fa a l’accés a la cultura i les seves múltiples manifestacions. Hi presentàrem dos llibres basats en respectives experiències vitals, acompanyats per la melodiosa veu de la cantautora Teresa Fernández, que acompanyà la lectura d’alguns textos escollits expressament per a l’acte. Record que tot va transcórrer en un clima de càlida intimitat on ens sentírem molt a gust, i que el públic assistent -una trentena de persones, aproximadamet- agraí amb paraules senzilles i sense embuts que ens arribaren al cor. L’espectacle duia per títol Roses per espines: del dol a la gratitud, i potser fora voler era també una forma d’agrair a Ciutadà Il·legal aquests set anys de cultura i entreteniment. M’agradaria, doncs i en nom de totes les persones que hem gaudit d’aquesta encertada singladura, donar les gràcies al seu equip, en la certesa que tot el que han fet i construït durant aquests anys no ha estat en absolut debades.
L’altra iniciativa a la qual volia referir-me és el 70è aniversari de la revista ‘Bona Pau’ de Montuïri, una de les deganes de la premsa forana de Mallorca. Vaig conèixer el seu fundador i vertadera alma mater de la publicació, Nofre Arbona, arran de la concessió, l’any 2008, del premi de Conte Curt Antoni Gomila, un dels “veterans”, si se’m permet l’expressió, en la bella tasca d’incentivar la narrativa per a adults en llengua catalana entre els joves escriptors de dins i fora de les Illes. Vaig conèixer igualment persones molt lligades tant a la revista com al premi, com ara Biel Gomila o l’amic i excel·lent poeta i traductor Lluís Servera, amb qui de tant en tant qued per fer un cafè amarat sempre d’amena i enriquidora conversa. Allò que vull dir amb tot això és que aquests 70 anys de fidelitat a la cultura impulsada des d’una perspectiva local -l’àmbit de Montuïri que li és propi i consubstancial- no són fruit de la casualitat o la improvisació: són moltes les hores, la gran majoria sense cap casta de retribució, invertides en l’elaboració d’una publicació d’aquestes característiques. La tenacitat, el sacrifici o la voluntat de ser un referent en la cultura feta des de les pròpies arrels són només alguns dels secrets que expliquen l’assoliment d’aquesta extraordinària fita. Cal felicitar, per tant, totes les persones que l’han feta possible i animar-les perquè ‘Bona Pau’ continuï sent aquest petit però lluminós far que és la premsa forana de Mallorca i de les Illes en general.
Existeix una cultura humil, feta des de la base, sovint amb poc recursos però amb una perseverança que supleix amb escreix gairebé qualsevol obstacle que es pugui presentar. Seria bo que en prenguéssim exemple, en un temps en què la immediatesa i la falta de reflexió generalitzades s’han apoderat de bona part del temps de lleure de la població. Invertir en cultura, pausadament i amb la constància i dedicació que requereix la feina ben feta, és segurament la millor de les apostes que podem fer per a un futur que es presenta incert i ple d’incògnites inquietants. Ciutadà Il·legal a Pòrtol i la revista ‘Bona Pau’ de Montuïri són un bon mirall per fer-ho, i és ben just que ho reconeguem i en quedi constància.
P.S.: en el moment de redactar aquestes línies he tengut coneixement de la mort de Maria Antònia Oliver, escriptora cabdal i referent en la lluita feminista a la Barcelona dels anys 70. Descansi en pau.
