Història, històries, records

Els dos primers, Oriol Bohigas i Ricardo Bofill, segurament han estat figures més conegudes per al públic en general. Al llarg dels anys un i altre han representat dues maneres d’entendre l’exercici de la professió i el paper de l’arquitectura en la societat que sovint s’han pogut interpretar com a antagòniques.

En el cas d’Oriol Bohigas és difícil resumir en poques paraules el que ha significat la seva trajectòria per a l’arquitectura espanyola. L’any 1951 s’associà amb Josep M. Martorell (Barcelona, 1925-2017), despatx al qual posteriorment s’hi afegiria David Mackay (Eastbourne, Sussex, 1933-Barcelona, 2014) formant l’estudi MBM, amb el qual projectà algunes obres que ja són part de la història de l’arquitectura d’aquest país, de les quals a les nostres illes en tenim algun exemple, com el Parvulari que construïren a Ciutadella (1975-1979) o el Apartaments Europalma (1963-1964)situats a la urbanització Costa de la Calma de Calvià.

Però al llarg de la seva vida Oriol Bohigas entengué l’exercici de la professió com un compromís amb la cultura del país i la seva activitat es desenvolupà en molts més àmbits que l’estrictament professional: va ser un dels fundadors del Grup R, que volgué reaccionar contra l’arquitectura propiciada pel franquisme, d’Edicions 62, autor de diferents llibres teòrics i d’investigació, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), president de l’Ateneu barceloní, de la Fundació Joan Miró, un dels responsables de la transformació urbana de la Barcelona preolímpica i regidor de Cultura de l’Ajuntament d’aquesta ciutat.

Molt diferent ha estat la figura de Ricardo Bofill, autor d’una obra més mala d’encaixar des del punt de vista de l’ortodòxia de la crítica de l’arquitectura. Expulsat de l’ETSAB per la seva activitat política, inicià la seva trajectòria el 1963 fundant el Taller d’Arquitectura a Sant Just Desvern, un equip multidisciplinar que agrupà arquitectes, enginyers, sociòlegs o poetes, com José Agustín Goytisolo (Barcelona 1928-1999). A partir d’aquí inicià una trajectòria que abastà des del grans conjunts residencials fins a infraestructures, gratacels, planejament urbà i paisatgisme, dispersa per diferents països de tot el món. El seu estil oscil·là des del realisme assimilable a l’escola de Barcelona al postmodernisme de les seves realitzacions a França, fins arribar a l’eclecticisme tecnològic de les darreres obres. Però si aquesta trajectòria ja el va fer difícilment classificable per bona part de la crítica arquitectònica, encara ho dificultà més la seva figura mediàtica.

És difícil saber com els recordarà la història, i si bé la figura de Bohigas ja està clar que ha escrit algunes de les pàgines més interessants de l’arquitectura d’aquestes darrers dècades, falta saber encara com hi acabarà encaixant l’obra de Bofill. En qualsevol cas, ens quedarà el record d’haver estat contemporanis de dues trajectòries que exemplifiquen formes, potser oposades, d’enfrontar-se a l’exercici de la nostra professió.

A Lluís Comeron en canvi el recordarem sobretot, a més de per la seva obra i la seva activitat docent a l’Escola, per haver optat per dedicar bona part dels seus esforços a treballar incansablement per posar en valor l’arquitectura, defensar el nostre col·lectiu i millorar les condicions de l’exercici professional de tots nosaltres, primer com a degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i després com a president del CSCAE.

Són moltes les iniciatives a les que donà el seu suport, com per exemple la recent Ley de Calidad de la Arquitectura, aprovada com a projecte de llei en Consell de Ministres pocs dies abans de la seva mort i actualment en tramitació parlamentària. Per tots aquests motius als que el vàrem poder conèixer i tractar personalment ens quedarà sempre el record d’un home bo, humil i intel·ligent que treballà intensament per defensar els valors de l’arquitectura, sempre pensant que és una eina eficaç i necessària per millorar les condicions de vida de la societat.