La qüestió no és el maleït caixer automàtic. Tampoc es tracta només d’entendre la pàgina web del banc. El problema és molt més complex. Estan molt bé les 600.000 signatures recollides pel metge Carlos San Juan amb un lema potent: «Som major, no idiota». Veurem en què queda el document de la patronal bancària mitjançant el qual es compromet a ampliar horaris de caixa o donar preferència als clients de més de seixanta-cinc anys. El vertader afer és el robatori descarat del nostre temps que fan empreses i administracions públiques. La qüestió és que un ciutadà corrent ha d’aprendre una mitjana de vint procediments informàtics diferents per relacionar-se amb la burocràcia privada i governamental.
Després d’anys d’observació es pot demostrar empíricament que entre el 30 i el 50% de les taules de les oficines són buides. Podria ser que els funcionaris hagin sortit a fer el berenar de les deu, el vermut de migdia o la compra del dinar. S’ha de descartar, és impossible que un sector que demana més efectius tengui temps per perdre el temps. Es poden donar voltes a la possibilitat que, donat que els ciutadans fan molts tràmits que abans estaven en mans dels treballadors públics, s’hagi produït una reducció dràstica de personal. Però l’Administració no és especialment flexible a l’hora adaptar-se a les noves situacions.
Conta el Diari de Mallorca que els ciutadans fan coes de matinada per aconseguir una cita presencial amb la Seguretat Social. Tenen dret a maleir la delegada del Govern, Aina Calvo, o al responsable del ministeri de José Luis Escrivá, per la seva abstenció a l’hora de situar-se al servei del ciutadà.
Aquest és el problema: ningú es posa en el lloc del ciutadà. És habitual ser client de més d’un banc. A cada un d’ells s’empra un protocol diferent per revisar els comptes, fer una transferència o rebutjar un rebut. Encara més, es canvia amb freqüència la metodologia. De vegades es fa per exigències legals. Altres, perquè els programadors introdueixen constants ‘millores’ –és un dir– en l’operativa. Els que pensen dediquen mesos a donar-li voltes. Els treballadors de l’entitat es formen per controlar les novetats. El client patidor ha d’aprendre com pot les modernitzacions –és un dir– que introdueixen els seus bancs.
Les entitats que abans eren d’estalvi regalaren les targetes de dèbit i crèdit que ara cobren, les empreses de serveis obliguen a domiciliar rebuts, les administracions no volen ni veure els doblers físics. Cobrar o pagar passa necessàriament per un banc. És obligatori tenir un compte corrent, pel qual reclamen una elevada comissió. Si és indefugible obrir aquest compte bàsic, no l’haurien de pagar els que se’n beneficien? És a dir, el mateix banc, les administracions i les empreses de serveis.
Les relacions amb Hisenda via telemàtica, l’única manera de fer-ho, poden embogir a molts. No queda altre remei que anar a un gestor i pagar. Al funcionari amb els imposts i al gestor mitjançant factura legal amb el seu corresponent IVA. Si s’ha de demanar hora al ministeri de l’Interior per gestionar un NIE, el document nacional d’identitat per a estrangers, et poden adreçar a Eivissa com la millor opció. Aquest és un fet real.
El ciutadà mig, no és necessari haver entrat en la categoria de vell –deixem de costat els eufemismes–, ha d’aprendre els sistemes de treball dels seus bancs. Ha de conèixer com funcionen les administracions locals, autonòmiques i nacionals. Ha de descobrir com és la mecànica de la relació amb la seva companyia de telefonia, de gas o d’electricitat. Els treballadors de la banca o dels estaments públics són experts en el seu camp d’activitat. Els directius públics i privats pretenen que el comú de la gent sigui competent en totes les especialitats. Qui embulla al ciutadà no és el caixer, són els que han ideat un sistema que no el considera com el client que paga, sinó com el sac de boxa de les seves dèries.
