El passat 1 de febrer, el Govern Central aprovà la que la ministra de Drets Socials i Agenda 2030, Ione Belarra, presentava com “la primera llei d’habitatge de la història de la democràcia”. Tot i que les previsions apunten que no s’arribarà a aplicar en aquesta legislatura, la nova legislació suposarà un pas endavant en el control dels preus de lloguer en zones tensionades, és a dir, allà on el cost mitjà de les hipoteques o dels lloguers, juntament amb els subministraments bàsics, superi el 30% dels ingressos de les llars i acumuli cinc anys de pujada almanco cinc punts superior a la inflació mitjana de la comunitat en el mateix període. La competència per definir aquestes zones s’atorgarà a les comunitats autònomes. Tanmateix, el conseller d’Habitatge i Mobilitat del Govern, Josep Marí, espera poder aplicar la normativa a la totalitat de les Illes.
En la seva compareixença, la portaveu del Govern recalcà la importància de la llei per garantir l’accés a l’habitatge, però també per evitar l’especulació, punt important si tenim en compte altres lleis anteriors -com la Llei del Sòl de 1998- que, rere l’argument de la disminució del preu de l’habitatge, amagaven inflacions especulatives que acabarien enriquint els oportunistes i fent viure pitjor a la majoria. Una majoria que, en el període 1997-2007, va veure com el preu de l’habitatge s’incrementava en un 100% i com, un any després, esclatava una crisi immobiliària que provocaria milers de desnonaments, a part d’alts nivells d’endeutament de les famílies. Afectat per aquestes mateixes bombolles, el mercat de lloguer també s’ha vist afectat, amb un increment de preus proper al 50% entre 2015 i 2020.
Per tot això, l’aprovació de la nova Llei enceta una esperança per als col·lectius amb majors problemes per accedir a un habitatge digne, especialment en territoris com les Balears, on quasi la meitat de persones que viuen en cases en règim de lloguer hi destinen més d’un 30% dels seus ingressos. Tampoc no ajuda el fet que les Illes estiguin a la cua en termes d’habitatge social, amb un parc totalment insuficient d’unes quatre mil vivendes de promoció pública.
Però els esforços de l’Administració per pal·liar el problema de l’accés a l’habitatge no són quelcom nou, com tampoc no ho és la dificultat per consolidar determinades actuacions en el mateix sentit: la supressió del programa Palma Habitada el 2018 o la fallida en el canvi d’ús d’edificis turístics en zones obsoletes com ara Cala Major són exemples del que costa aplicar -i mantenir- mesures socials en termes residencials. Per aquest motiu, les noves propostes en matèria d’habitatge no es poden considerar deslligades d’altres tipus d’intervencions. Si parlam d’accessibilitat a la vivenda, per exemple, no la podem entendre sinó com a agrupació entre allò econòmic, físic i social.
Tornant als canvis d’ús: Actualment, la voluntat d’una transició turística representa també una oportunitat en matèria d’habitatge. La possibilitat de reconvertir la planta obsoleta del mercat turístic en habitatge protegit posa a l’abast una superfície construïda que permetria l’accés a l’habitatge a moltes famílies avui amb dificultats. El perill, però, radica en el fet que aquesta reconversió no vagi lligada, de manera paral·lela en el temps, a la dotació d’equipaments, espais públics i connexions que garanteixin el fàcil accés d’aquestes mateixes famílies als serveis essencials. Passejant per barris com Cala Major, ens adonam que aquestes intervencions “a mitges” no fan més que incrementar les diferències socials de les persones que hi viuen, que han pogut accedir a un habitatge, sí, però que han de fer trajectes de prop d’una hora per anar a comprar queviures.
Continuant amb la conjunció econòmic-físic-social, convé també considerar que l’accessibilitat a l’habitatge afecta directament a un altre dret bàsic de les persones: l’autonomia. Trobam aquí una correlació clara entre la joventut, amb dificultats per emancipar-se relacionades amb el preu de la vivenda, i la gent gran, que perd independència en funció de les característiques estructurals de la seva llar, la qual cosa pot afectar a la seva salut física i mental. En aquest sentit, l’habitatge cooperatiu o l’intergeneracional es presenten com a alternatives a valorar, tal com demostra la primera promoció transgeneracional de Balears, amb cinquanta-set habitatges per a menors de 35 i majors de 65 anys, promoguda per l’IBAVI i actualment en construcció a Es Molinar.
Amb tot, l’habitatge se’ns presenta com un dels principals factors de risc de marginació social, que afecta un ampli ventall de persones de diferent edat, procedència i poder adquisitiu. Les pressions a què està sotmès el mercat o la distorsió existent entre el preu de l’habitatge i els ingressos familiars fan que un important sector de la població -i no només la desfavorida- quedi exclosa del mercat immobiliari, de compra o de lloguer. Un habitatge és l’espai que ens proporciona la vida íntima que anhelam, el que guarda les nostres vivències i ens ajuda a crear-ne de noves. Un contenidor de memòria, de records i de les relacions familiars que s’hi generen. És el nostre entorn segur, el que ens proporciona benestar i guarida. Ara, és també un refugi enfront dels virus. Però sobretot, és quelcom que mai no s’hauria de considerar un privilegi.
* D’aquests i altres temes, parlarem a la jornada «Transició social i lluita contra la pobresa» organitzada pel Fòrum de la societat civil i EAPN, que es celebrarà dia 22 de febrer a les 9.00 h, a l’Estudi General de Palma.
