La pressió humana de Balears s’assembla en certa manera al fenomen de la tensió arterial dels humans, ja que també té una pressió màxima i una pressió mínima. Com tothom sap la tensió arterial té uns valors normals que quan s’excedeixen d’una manera duradora es parla d’hipertensió, una malaltia greu que cal medicar perquè la persona que la pateix no tengui danys importants en òrgans vitals com el ronyó i altres. Seguint amb símil, les illes tenen una capacitat de càrrega humana determinada i quan l’excedim els efectes negatius, econòmics, socials i ambientals, són molt importants. És quan podem parlar d’«hipertensió demogràfica».

Mesuram la pressió humana sobre el territori mitjançant un indicador que gestiona Ibestat. L’any 2000 la pressió humana màxima de Mallorca era d’1.095.098 persones i la mínima de 638.359. L’any 2019, abans de la pandèmia, la pressió màxima havia crescut fins a 1.465.426 persones, és a dir un 25% en tan sols 20 anys, i la mínima fins a les 895.344, un 28%.

El creixement de la pressió humana està vinculat quasi exclusivament al creixement turístic, ja que venen més turistes i alhora més persones a treballar atretes per aquest creixement. Segons les xifres del Govern, l’any 2000 varen arribar a Mallorca 7.872.217 turistes, mentre que el 2019 varen arribar 11.874.835, un 33% més. Resumint, en 20 anys la pressió humana de Mallorca, tant la màxima com la mínima, ha crescut més d’un 25%, a causa d’un creixement turístic de més del 30%.

Aquesta hipertensió turística genera una saturació de carreteres, autopistes, carrers dels centres històrics , platges i llocs d’especial interès natural com la Tramuntana, Formentor i Formentera. Mantinguda en el temps, la hipertensió turística provoca problemes més greus com l’especulació immobiliària, la gentrificació, la saturació de serves públics, consums d’aigua i energia insostenibles, així com la generació excessiva de residus. En fi, tot plegat una situació econòmica, ecològica i social insostenible, fins al punt que el mateix govern parla de canviar el model en el seu Pla Estratègic d’Inversions, quan diu que la covid ens ha mostrat «la fragilitat del model econòmic balear, marcat per una alta dependència de l’activitat turística i associat a problemes estructurals de productivitat».

Ara que la covid està minvant i torna a créixer l’economia, el debat polític i econòmic se situa entre els que defensen la recuperació de l’escenari del 2019 i els que defensen la necessitat d’encarar una transició cap a un altre escenari, amb menys turisme i més diversificació. La recuperació del nivell econòmic del 2019 només es pot aconseguir tornant a les xifres de passatgers i turistes, o sigui tornant a la hipertensió demogràfica, amb els problemes que això comporta. Seria com haver tengut un mal somni en el qual creus que la malaltia ja desapareix, però en realitat torna amb més força.

Els que advocam per una transició sostenim que cal rebaixar la hipertensió turística i dedicar inversions a iniciatives d’altres sectors que afrontin l’emergència climàtica, per consolidar una economia sostenible. No pensam que això sigui fàcil, però s’ha d’intentar ara que encara no hem arribat al límit superior, si no volem caure en un fals creixement que en realitat ens enfonsa més en una economia molt vulnerable i perjudicial per a la majoria.

La solució per fer la transició d’un turisme actualment insostenible a un turisme pròsper i durador, no passa únicament per solucions tecnològiques, com la reducció de residus, l’eliminació de càrregues laborals amb, per exemple, els llits elevables, o la digitalització de processos. Aquestes solucions s’han d’aplicar dins un concepte més ample de sostenibilitat, el d’un pacte social per reduir la petjada ecològica i reforçar la convivència del turisme amb la vida residencial de la gent que vivim a Mallorca, amb la nostra natura, cultura i llengua.