Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

La guerra en el Iemen, sunnites i xiïtes

Segons el conegut canal de notícies en llengua àrab, Al Jazeera, fa uns dies va haver-hi un atemptat al Iemen amb vuitanta-dos morts i més de dos-cents cinquanta ferits en un centre penitenciari a Saada, ciutat que està sota l’autoritat dels rebels houthis, xiïtes zaidites, al nord-oest del Iemen. Més endavant, farem cinc cèntims del xiisme i varietats. Els houthis han acusat la coalició internacional, lleials al govern sunnita, comandada pels saudites, de la massacre, que sembla una resposta a l’atemptat amb drons que els insurgents varen cometre a l’aeroport d’Abu Dabi, en els Emirats àrabs. Una escomesa, per cert, que es va saldar amb tres morts i sis ferits. Res a veure, si és per quantia de morts, amb el primer. Tot i que la pèrdua d’una vida, d’una sola vida, és, dissortadament, dolorosa i inacceptable. Els saudites han negat tota responsabilitat, tot i que sembla que porta la seva empremta. Iemen, des del 2015, es consumeix en una guerra civil, també anomenada guerra tribal, o guerra terrorista o, fins i tot, guerra regional, guerra que podem qualificar de silenciosa i alhora silenciada, oblidada i invisible. Es fa difícil saber el que passa, ja que cap estranger no hi pot entrar ni sortir. Quantes coses desconeixem, tot i trobar-nos en l’era digital de la globalització! Potser, de manera intencionada, no sabem per quins interessos, no es vol donar «divulgació» a tals esdeveniments. En les notes de la premsa internacional, a penes cinc o sis línies del que passa, i en lletra petita, gairebé dissimulada. Aquí el que es cou és la disputa entre dues branques principals de l’islam: sunnites i xiïtes. Ambdues tenen l’Alcorà com a text sagrat, ambdues a Muhàmmad (Mahoma) com a Profeta, tanmateix amb visions totalment diferents. Si haguéssim de fer una comparació, sempre insuficient i odiosa, és el que succeeix entre catòlics i protestants, ambdós cristians, però distints. Mentre la coalició liderada per Aràbia Saudita és partidària d’un govern sunnita, els houthis, amb l’auxili d’Iran, han acusat el govern de torn de corrupció. Entre uns i altres han originat una crisi humanitària sense precedents en la història. Aquesta contesa, amb atacs terroristes regulars i separació del país en dos bàndols, ha comportat més de deu mil civils morts, cinquanta mil ferits i milions de persones que s’han vist obligades a fugir del país, deixant a la majoria de la població sota la pobresa i la fam. Els organismes internacionals que allà operen s’han queixat reiteradament de les violacions i abusos que cometen ambdues faccions pel que fa a l’ajuda humanitària, ja que no tenen cap mena d’escrúpols a bombardejar zones mèdiques i altres llocs que, en principi, gaudeixen de la protecció del dret internacional. En el rerefons, la disputa per l’hegemonia de la zona. És una veritable llàstima el que s’està fent amb el Iemen, conegut pels antics —grecs i romans— com l’Aràbia feliç i el regne de Saba, terra de clima humit, amb una part fèrtil i l’altra desèrtica, lloc de pas en el comerç de les espècies, de palaus i monuments, de contes extraordinaris. L’islam va arribar a aquestes terres allà pels volts del 630 i des d’aleshores és la religió predominant, malgrat que ha passat per diverses dinasties (wahhabites, otomans) i etapes convulses (l’imperialisme britànic), dividit entre dues repúbliques, una al nord i l’altre al sud. La unificació en un sol estat s’esdevingué el 22 de maig de 1990, amb el nom de República del Iemen, capital a Sanaa. Des d’aleshores, les lluites pel poder i una política nul·la han castigat durament el país. Sovint —des de la propaganda saudita— s’ha comparat als xiïtes houthis com a violents i radicals a l’estil dels talibans d’Afganistan; ara bé, el sunnisme saudita també ha estat qualificat de piròman i bomber alhora, ja que promou, segons William Faizi McCants, un islam tòxic i traça una línia estricta entre un petit grup d’autèntics creients i tota la resta, musulmans i no musulmans.

Tot gira al voltant de la concepció que hom té de l’islam. D’una banda, els sunnites, la majoria dels musulmans (un 85%); de l’altra, els xiïtes, tan sols una petita part (gairebé un 15%) concentrats majoritàriament en països com Iran, Iraq, Síria, Líban, etc. Sunnita ve de la paraula sunna, és a dir, partidaris de la tradició que recull els actes, els costums i les dites del Profeta (hadits), considerats autèntics pels juristes de les principals escoles. La divisió entre sunnites i xiïtes neix a la mort del Profeta que no havia deixat cap successor, arran de la crisi entre els partidaris d’Alí i el clan dels omeies. El nom ‘xia’ és una paraula àrab que significa ‘partit’ i s’utilitza per a designar el moviment xiïta. Per tant, ‘Xia Alí’ són els ‘partidaris d’Alí’; és a dir, els seguidors d’Alí, considerat el primer imam, cosí i gendre de Muhàmmad, el quart califa dels musulmans, segons la tradició sunnita. Els seguidors d’Alí el consideraren com el successor legítim del Profeta i reivindicaren tal honor, convertint-se en un càrrec hereditari; no obstant i això, la comunitat no el va reconèixer. Amb el temps el xiisme ha desenvolupat una doctrina que ha tingut molt a veure amb la qüestió de l’imamisme, és a dir, la naturalesa i funció de l’imam. No m’allargaré en aquest tema que resulta complex i no és el lloc ni el moment per a fer-ho, simplement dir que els xiïtes mantenen diverses línies en relació amb els imams: alguns parlen de cinc imams (corrent zaidita), de set imams (septimans o ismaïlites) o dotze imams (duodecimams), segons el corrent principal. Una vegada esgotades aquestes línies successòries, el darrer imam restarà ocult, no morirà, tan sols desapareixerà (mahdí). És l’anomenat imam ocult i que reapareixerà al final del temps per a salvar els fidels, mentrestant vetlla per la comunitat a través d’alguns representants. La creença escatològica en el mahdí que retornarà a la fi del temps té molt a veure amb un moviment iniciàtic, esotèric i redemptor. En el món iranià, els representants d’aquest mahdí són aquells ulemes que esdevenen aiatol·làs. Les línies successòries a l’interior del xiisme han donat peu a escissions i divisions. Referent als zaidites, d’aquí el moviment dels houthis iemenites, se separaren del tronc comú del xiisme després del cinquè imam. Per a una gran majoria, no sé si apropiada o no, el moviment té un caràcter bèl·lic i agressiu, que creu legítim l’ús de la força, més enllà del legalisme que marca la tradició. Ara bé, ells es presenten com la part bona que lluita per alliberar el seu poble del monopoli saudita. Tot plegat encarna un «tour de force» amb les potències opressores. Aràbia Saudita, amb l’ajuda dels Estats Units a través d’armes i logística, no vol que l’Iran tingui cap mena de rellevància en aquesta zona. Mentrestant, el país està abocat a la misèria. Extremismes, crueltat, violència i excessos doctrinals d’uns i altres han convertit el país en quelcom inviable. El mal existeix i la guerra no depèn de cap entelèquia, sinó de les persones.

Compartir el artículo

stats