Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Donar sang, un acte altruista i molt necessari

Fa més o menys una setmana, potser un poc més, mentre mirava un dels informatius d’IB3 Televisió, la presentadora de torn alertà sobre la falta de donacions de sang als hospitals de les Illes Balears. Les causes principals eren la baixada de donacions durant el període comprès entre les festes de Nadal i Sant Sebastià, d’una banda, i, de manera especial, la gran incidència de contagis a causa de la variant Òmicron de la Covid-19. Casualment en aquell moment m’estaven transfonent una bossa de sang; vaig quedar un moment observant-la i vaig reparar atentamnet en aquell líquid viscós i vermell que queia lentament, gota a gota, a través del fi tub de plàstic que connectava la bossa amb la via central que duia a la base del coll, just a l’entrada de la jugular. Vaig pensar que aquell acte, aparentment senzill i rutinari en el quefer d’un hospital, m’estava salvant parcialment la vida. Vaig agrair també l’existència, aquí a la nostra Comunitat, d’un Banc de Sang i Teixits que gestiona precisament aixó, el proveïment de sang, plaquetes i plasma mitjançant donacions voluntàries i anònimes, gràcies a les quals es curen moltes malalties i se salven moltes vides.

Som donant de sang des de fa bastants d’anys, ja n’he perdut el compte. Si he de sincer i en un primer moment, vaig tenir dubtes a l’hora de donar el pas. Els meus prejudicis ideològics m’inclinaven a pensar que allò de donar sang era un acte petitburgès, una manera com qualsevol de blanquejar la consciència a través de les bones obres. Fins que un bon dia vaig pensar que tot allò era absurd i vaig acudir per primera vegada al Centre de Salut del meu poble -Marratxi-, on l’esmentat Banc de Sang havia fet una crida a la donació, si mal no record. Vaig omplir el formulari de rigor, vaig esperar el meu torn i acte seguit vaig tombar-me en una llitera on una infermera em va explicar amablement en què consistiria la donació. Vaig sentir una lleugera punxada al braç i tot seguit em demanà que obrís i tancàs lleugerament la mà, a fi de facilitar la fluïdesa en el trànsit de la sang. Tot plegat no va durar més de deu minuts, un quart d’hora a tot estirar. Després me varen oferir una beguda i un entrepà o un donuts, si no em falla la memòria. Abans de sortir em recomanaren que no fes cap esforç físic i que begués molt de líquid. I això va ser tot, així de senzill.

De llavors ençà han estat moltes les vegades que he anat a donar sang. Afortunadament sempre des d’aquest costat voluntari i anònim al qual he fet referència. Mai se m’havia ocorregut que algun dia podria trobar-me a l’altre costat, és a dir, en aquell en què una donació pot contribuir de manera decisiva a guarir una malaltia greu o, en casos extrems, a salvar una vida. Aquest fet em va emocionar i em va fer veure com n’és de subtil i imprevisible, el pont que uneix dues situacions aparentment antagòniques. Donar i rebre, i, encara que des de posicions molt diferents, experimentar aquesta satisfacció íntima que proporcionen l’altruisme desprès, en el primer dels casos, i l’agraiment cap a una persona anònima, en el segon.

Alguns dies després de veure la notícia a IB3, el cap del Servei d’Hematologia de l’Hospital de Son Llàtzer m’animà a escriure un article sobre l’esmentada falta de donacions, una realitat, segons ell, absolutament objectiva. Vaig pensar que poques persones com ell devien ser tan conscients del problema, i aquest que teniu a les mans és el resultat. Tal vegada no he aportat res de nou sobre allò que suposa fer una donació, en som conscient; la meva intenció, al capdavall, no és altra que la d’animar tothom que pugui a fer-se donant, amb la seguretat que amb aquest gest noble contribuiran sens dubte a ajudar moltes persones que en aquests moments, com jo mateix, poden necessitar una transfusió urgentment i sense dilacions.

Compartir el artículo

stats