Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

Règim fiscal, ni veritat ni talent

Cada cop que escolt algú parlar d’un règim fiscal em pos la mà a la butxaca. I aquesta setmana he vist al diari un aclaridor acudit de Juan Manuel Barceló. Estic pensant a promoure una iniciativa legislativa popular amb un article únic: «Tot polític que prometi avantatges fiscals per a les Balears, serà inhabilitat de per vida i obligat a dinar i sopar cada dia d’arròs brut i porcella durant un any». S’han gastat tantes energies en aquesta qüestió, que insistir–hi és una malversació claríssima de temps públic.

Els Acords de Bellver de 2019 firmats per PSOE, Més i Podem són el contracte entre les tres forces d’esquerra per governar les Balears dues legislatures seguides. El pacte 86 diu textualment: «Farem feina per desenvolupar el Règim Especial de les Illes Balears, incorporant un nou eix fiscal i desplegant inversions de l’Estat via convenis en matèria de mobilitat, infraestructures hidràuliques i energètiques i altres projectes».

La redacció ja demostra l’entusiasme d’algun dels firmants. Del PSOE de Francina Armengol, per concretar. «Farem feina» no compromet a res i permet enredar troca tot quan es vulgui. Com Penèlope que, a l’espera d’Odisseu, de dia teixia el sudari de Laertes i el vespre el desfeia. «Nou eix fiscal» és un eufemisme que gastà milions de neurones dels negociadors. Demostra que els socialistes es negaven a prometre un règim fiscal i els de Més exigien salvar la cara.

És evident que el PSOE mai ha cregut a equiparar Balears amb les Canàries. Si abans de les eleccions autonòmiques de fa tres anys se sumà a la iniciativa, és perquè queda bé per posar-lo damunt qualsevol paper en el capítol «coses que mai complirem».

Marga Prohens, la lideresa desconeguda dels conservadors de l’arxipèlag, va treure els colors a l’apotecària esquerrana i agafà aquesta bandera. Dugué una proposició de llei al Senat i fou aprovada amb el vot de 126 senadors. Inclòs l’únic de Més. Prohens presumí de fer la feina que la presidenta era incapaç d’assolir. El senador socialista Cosme Bonet es defensà com pogué. El seu argument era que el règim seria el fruit d’un acord entre governs. El de Madrid i el de la nostra comunitat.

L’èxit parlamentari dels populars s’esvaeix quan es recorda la història. Durant el primer període de Jaume Matas al Consolat (1996-1999), s’envià al Congrés un règim especial i fiscal. Tot semblava a favor. Matas era un exemple per a José María Aznar, que acabava d’entrar a La Moncloa després de liquidar Gabriel Cañellas mentre fumava un puro. El problema és que quan la voluntat del Parlament Balears arribà a mans de Rodrigo Rato, ministre d’Hisenda i futur corrupte, va canviar la llei des de l’article 2 fins al darrer. El primer es referia a l’àmbit geogràfic, qüestió que no ha sofert modificacions en els darrers mil·lennis. La fiscalitat desaparegué del títol i de tot l’articulat.

La lliçó és clara. Les Balears mai tendran un règim fiscal mentre a Madrid governin PP o PSOE. És evident que tampoc arribaria si partits més centralistes com Vox o Ciutadans assolissin el poder. És més que dubtós que es concedís en un utòpic, i tant, Executiu de Més, Podem o dels seus germans ideològics.

Deixin de jugar al trile amb els ciutadans de l’arxipèlag. No ens facin perdre el temps ni el perdin vostès, senyors polítics. El filòsof George Santayana (1863-1952) deia que «no es creu en la veritat més que quan algú l’ha inventada amb talent». En les promeses d’un règim fiscal per a les Balears no hi trobam ni cinc cèntims de veritat o talent.

Compartir el artículo

stats