Venem les Balears. Ho feim a preu de darrere rebaixa. Estam de liquidació d’existències. Per tancament, poden pensar els pessimistes. Els optimistes millor que callin. Regalam ca-nostra. Em perdonaran, però som uns perfectes idiotes. De què serveix la febre constructora d’habitatges a Nou Llevant, al barri de l’Amanecer, a les costes i a l’interior de Mallorca si els seus habitadors arribaran a una terra empobrida?
Si hem decidit renunciar al que ens queda del paradís, al manco procurem acabar amb les butxaques ben plenes. Una informació i dos articles publicats al Diari de Mallorca en una setmana ens han despullat. Creiem ser com el rei del conte, vestit de sedes i del caríssim vellut verd mallorquí, i hem descobert que anàvem nus.
La notícia l’ha publicada Matías Vallés: «Balears ingressa a l’Espanya pobre». La comunitat encapçalava fa poc més de vint anys la classificació de la renda per càpita per autonomies. Francesc Jover, aleshores conseller de Jeroni Albertí, anuncià el lideratge balear a principis dels anys vuitanta del segle passat. Ho va fer de passada durant una roda de premsa i Eduardo Jiménez en deixà testimoni al Diari.
Pocs anys després, la diferència era tan aclaparadora que es podia parlar d’un «país diferent», com recordà Vallés. Era l’única regió espanyola «per damunt la mitjana de la Unió Europea». Ara ens superen comunitats com Cantàbria o Castella i Lleó.
Dies després era l’empresari Biel Huguet qui resumia a aquesta mateixa secció una intervenció seva davant la comissió de despoblament, repte demogràfic i insularitat del Senat. El títol de la intervenció era subversiu: «Com més turistes venen més pobre som». Fa vint anys en venien onze milions i el 2019 n’arribaren 16,5. «A les Balears, la majoria de la gent viu cada cop pitjor» i aquesta situació es trasllada a la majoria de les empreses. El model turístic actual, assenyalava Huguet, no crea suficient valor afegit i distribueix malament la riquesa. En canvi, demanda molts recursos públics, des d’infraestructures als subsidis pels fixos discontinus, sempre, o pels expedients de regulació temporal d’ocupació durant la pandèmia.
Aleix Calveras, economista de la Universitat de les Illes Balears, també escollí aquest diari per aportar algunes claus del problema: «El creixement econòmic a les Balears ha anat acompanyat d’un molt important creixement demogràfic i de població ocupada; el creixement ha consistit a posar més recursos (capital, treball, medi ambient), no a usar millor els recursos existents via increments de productivitat. Òbviament, si el gran increment de treballadors s’hagués fet en activitats d’alt valor afegit, la renda per càpita hagués pujat. Però això no ha anat així». Calveras reproduïa una frase del també economista Miquel Puig: «A les Illes Balears, més no és millor (o fins i tot, més és pitjor)».
Pandèmia al marge, aquest hauria de ser el gran debat de les illes. N’heu sentit parlar al Parlament? Si fa més de vint anys que la cosa no funciona com cal, per què cap administració ho considera una prioritat? Quan els empresaris hotelers afirmen que el model no es pot canviar o que és molt difícil fer-ho, pensen en els seus interessos o en el del conjunt dels illencs?
Podem seguir acollint més i més població –que cada cop guanya menys i paga caríssims els aliments, l’habitatge o la benzina– per repartir la misèria?
Per què els nostres representants no parlen d’aquestes qüestions fonamentals cada dia?
